Un dia vaig agafar el mòbil i vaig trucar a un vell amic de Tarragona. L’artista Josep Maria Rosselló, que conec des del temps del treball al diari. Em deia el nas que hauria fet alguna cosa dedicada a l’Espriu. Efectivament em va explicar que fa molts anys va fer una pintura dedicada al poeta i que la va donar al cementiri d’Arenys de Mar. Però no sabia res del seu destí fins als nostres dies. El que sí em va dir és que li venia de gust fer una cosa nova dedicada al poeta. Rosselló, com a tarragoní coneixia l’existència d’una suite de poemes de l’Espriu, dedicades a la Setmana Santa de la ciutat. Al cap de dues setmanes rebia a Centelles una caixa molt maca i ben embolicada amb set pintures de petit format. Així que avui parlarem d’una col·laboració nova, feta expressament entre un artista i l’obra de Salvador Espriu. A més ja estem en el temps adequat.

El mateix Espriu ens explica que als anys seixanta va fer una suite de nou poemes dedicats a la Setmana Santa, per un butlletí de la confraria de Sant Medir de Tarragona. Al cap d’uns anys el poeta va tornar a agafar els poemes i els va incloure en una ampliació de la suite, fins a una trentena de composicions, per a un nou llibre de poesia de l’editorial Polígrafa. La suite original es pot llegir, tal qual, en les Obres Completes de l’Espriu. L’artista Rosselló s’ha basat en la lectura del llibre de la Polígrafa, que també és el que he pres com a base de les especulacions.

No obstant, el nou treball no podia deixar de banda la pintura que el mateix Rosselló m’havia explicat que havia regalat. Així que ho he demanat a diferents entitats d’Arenys de Mar, però ningú en sap res. Finalment, ahir diumenge, vaig obligar a uns amics amb els qui havíem d’anar a Vidrà, a canviar la ruta per una visita a Arenys de Mar. El canvi no va suposar molts precs –amb tots els respectes pels boscos de Vidrà-, i ben dora de matí ens vam passejar pel cementiri, a la recerca d’una pintura que evidentment no esperàvem trobar penjada a l’aire lliure: hem mirat per la finestreta de la capella, pels vidres del tanatori, ho he demanat al conserge si tenia cap pintura al despatx, però no. A qui també hem trobat ha estat a un advocat, fill de Sant Andreu de Llavaneres, amb arrels a Osona, aranyenc d’adopció i enamorat d’aquella terra. Expert i estudiós de la història del poble i dels habitants del cementiri ens va fer una mica de visita guiada. Ni ell, ni el seu company sabien res de cap pintura dedicada a l’Espriu, que estigués per allà. El que sí ens va ensenyar va ser el nínxol del poeta, molt discret i en un racó. Si no hagués estat per un antic rector de la vila marinera, la placa mortuòria ni tindria inscripció.

L’advocat, que es diu Ramon, ens va ensenyar quatre panteons dels prohoms de la vila i ens va explicar una mica qui eren. Tots indians. El que més m’ha interessat saber, però, és que en el substrat literari de l’Espriu, sobre el cementiri de la seva Sinera, hi ha altres aportacions literàries que també descriuen l’espai d’enterraments. I els personatges literaris que poblen les pàgines dels llibres d’Espriu formarien part del grup de morts enterrats al primer nivell del cementiri, el més baix i dedicat als difunts més humils. A dalt de tot, al tercer nivell, si situen els prohoms i també els grans sepulcres i les escultures de Josep Llimona.

Acabada l’explicació, el nostre grup d’osonencs vam sortir del cementiri, li vam donar la volta i vam anar a cercar un rialp, un sender paral·lel a una riera, que seguia un itinerari al voltant d’Arenys de Mar. Una volta arquejada, des del cementiri, cap a l’autopista, creuant la carretera d’Arenys de Munt i tornant a baixar per un altre rialp, fins la platja. Potser el més bonic del recorregut van ser les casasses, segurament d’antics indians, d’estil eclecticista i sobretot el mar, amb la platja, el port, la llotja i les barques. Un dels companys ens va indicar que Arenys havia estat un important lloc de construcció de naus. Caminant, vam anar fins a un búnquer que hi ha a l’extrem sud de la vila, seguint la platja. Un cafè i cap a casa.

Per tant, a l’hora d’escriure a aquestes línies, l’únic document visible que tinc de Rosselló, que el relaciona amb l’Espriu són els set dibuixos o pintures, que de fet, ara ja són a la biblioteca La Cooperativa de Centelles, on es poden contemplar juntament amb un exemplar del llibre de “Setmana Santa”. Es poden veure en horari de la biblioteca, en el primer pis.

Espriu podríem dir que agafa quatre elements definidors de la Setmana Santa i els fa servir de pretext per vestir una sèrie de poemes sobre preocupacions humanes, mundanes i que formen part dels leimotivs del poeta. Parla d’un món sense lleis, de crim, de l’ «arrelada saquedat» del món, d’un vent que fa por. Un vers interessant: “viure té tan sols valor si preguntem davant l’assot justicier de l’únic mot” (poema V). Vaig aprenent que Espriu crea un llenguatge molt abstracte, i per tant, segons com obert a la interpretació lliure. Com una pintura abstracta. A mesura que avança la suite van entrant elements definidors de la Setmana Santa, i sobretot els detalls més importants. Apareixen els ciris i els encaputxats de les processons i d’aquestes –un concepte interessant- en parla, com a «mort caminada». Al poema XVI es refereix al dolor i hi entreveiem a un Crist: «l’esquena doblada pel dolor i travessada per ferros». Encara cap als últims versos hi apareixen unes dones caminant cap un Sepulcre.

Rosselló, en nostre pintor de l’antiga Tarraco, parteix d’aquests versos que s’allunen una mica de l’esquema tradicional de la Setmana Santa i dibuixa les escenes d’una processó. Com un film en diferents seqüències: encendre el ciri, les columnes d’encaputxats, les ferides i el dolor que s’han de suportar com una penyora. Els elements conceptuals dels poemes de l’Espriu es transmuten en l’atmosfera de les pintures, on hi veiem un ambient carregat, tenebrista, de por –com el vent de la por-. Segons el meu punt de vista, Rosselló intenta tornar als poemes de l’Espriu la dimensió tarragonina, si bé la ciutat no és citada ni en els poemes, ni en els dibuixos, però sí que és l’ambient viscut i comú.  Rosselló coneix les processons de Tarragona i Espriu en el pròleg diu que havia anat a veure’n algunes poques, com la de Verges. M’agraden els pròlegs de l’Espriu perquè explica coses i trobo que es diverteix fent-los i això es comunica.

Els set dibuixos de Rosselló els vaig rebre molt ben embolicats i protegits a casa. Com que el contingut del sobre era nou i es tractava com d’un descobriment vaig retratar el procés de desembolicar-lo com si obrís un sarcòfag egipci. Primer el sobre de paper craft i després una caixa molt xula, aprofitades i amb una inscripció adient, una cita antiga sobre art. El contingut final són els set dibuixos de Rosselló, fets amb pintura, tractada a vegades com aquarel·la, a vegades amb un sentit més opac. A Rosselló li agraden molt els colors. Però el meu record de set anys endarrere era que l’artista tarragoní tenia un estil d’arrel més classicista. Però no vull dir carca, sino que feia unes figures d’aire llatí, amb arrels etnogràfiques en els pobles del Mediterrani. I també de colors era molt alegra. En canvi en els dibuixos que he rebut trobem un Rosselló més fosc, que defuig la descripció, inclús la narració, i cerca més donar una impressió. Vist en conjunt trobo que és una sèrie bonica. Els blaus encara són marítims i el color segueix sent important, però potser l’artista ha madurat i cerca altres etapes expressives. Caldria una mostra retrospectiva dels últims set anys, de l’artista per valorar-ho millor. Els seus dibuixos són set perquè agafa el sentit de “setmana”, de set dies, per fer la seva visió de la suite d’Espriu. Les pors i foscors de l’Espriu potser connecten també amb l’ara del pintor, que com molts sofreixen la crisi econòmica i social dels nostres dies. Rosselló hi dóna tocs d’esperança –els seus blaus i els seus colors són optimistes-, perquè és dels que no es rendeixen. Com l’Espriu, que si bé s’interessa per uns temes pessimistes i dolorosos, va anar fent i no va deixar d’escriure pas mai. Never give up!

Totes les cites: © Hereus de Salvador Espriu. amb llicència d’Edicions 62.

Un dia vaig agafar el mòbil i vaig trucar a un vell amic de Tarragona. L’artista Josep Maria Rosselló, que conec des del temps del treball al diari. Em deia el nas que hauria fet alguna cosa dedicada a l’Espriu. Efectivament em va explicar que fa molts anys va fer una pintura dedicada al poeta i que la va donar al cementiri d’Arenys de Mar. Però no sabia res del seu destí fins als nostres dies. El que sí em va dir és que li venia de gust fer una cosa nova dedicada al poeta. Rosselló, com a tarragoní coneixia l’existència d’una suite de poemes de l’Espriu, dedicades a la Setmana Santa de la ciutat. Al cap de dues setmanes rebia a Centelles una caixa molt maca i ben embolicada amb set pintures de petit format. Així que avui parlarem d’una col·laboració nova, feta expressament entre un artista i l’obra de Salvador Espriu. A més ja estem en el temps adequat.

El mateix Espriu ens explica que als anys seixanta va fer una suite de nou poemes dedicats a la Setmana Santa, per un butlletí de la confraria de Sant Medir de Tarragona. Al cap d’uns anys el poeta va tornar a agafar els poemes i els va incloure en una ampliació de la suite, fins a una trentena de composicions, per a un nou llibre de poesia de l’editorial Polígrafa. La suite original es pot llegir, tal qual, en les Obres Completes de l’Espriu. L’artista Rosselló s’ha basat en la lectura del llibre de la Polígrafa, que també és el que he pres com a base de les especulacions.

No obstant, el nou treball no podia deixar de banda la pintura que el mateix Rosselló m’havia explicat que havia regalat. Així que ho he demanat a diferents entitats d’Arenys de Mar, però ningú en sap res. Finalment, ahir diumenge, vaig obligar a uns amics amb els qui havíem d’anar a Vidrà, a canviar la ruta per una visita a Arenys de Mar. El canvi no va suposar molts precs –amb tots els respectes pels boscos de Vidrà-, i ben dora de matí ens vam passejar pel cementiri, a la recerca d’una pintura que evidentment no esperàvem trobar penjada a l’aire lliure: hem mirat per la finestreta de la capella, pels vidres del tanatori, ho he demanat al conserge si tenia cap pintura al despatx, però no. A qui també hem trobat ha estat a un advocat, fill de Sant Andreu de Llavaneres, amb arrels a Osona, aranyenc d’adopció i enamorat d’aquella terra. Expert i estudiós de la història del poble i dels habitants del cementiri ens va fer una mica de visita guiada. Ni ell, ni el seu company sabien res de cap pintura dedicada a l’Espriu, que estigués per allà. El que sí ens va ensenyar va ser el nínxol del poeta, molt discret i en un racó. Si no hagués estat per un antic rector de la vila marinera, la placa mortuòria ni tindria inscripció.

L’advocat, que es diu Ramon, ens va ensenyar quatre panteons dels prohoms de la vila i ens va explicar una mica qui eren. Tots indians. El que més m’ha interessat saber, però, és que en el substrat literari de l’Espriu, sobre el cementiri de la seva Sinera, hi ha altres aportacions literàries que també descriuen l’espai d’enterraments. I els personatges literaris que poblen les pàgines dels llibres d’Espriu formarien part del grup de morts enterrats al primer nivell del cementiri, el més baix i dedicat als difunts més humils. A dalt de tot, al tercer nivell, si situen els prohoms i també els grans sepulcres i les escultures de Josep Llimona.

Acabada l’explicació, el nostre grup d’osonencs vam sortir del cementiri, li vam donar la volta i vam anar a cercar un rialp, un sender paral·lel a una riera, que seguia un itinerari al voltant d’Arenys de Mar. Una volta arquejada, des del cementiri, cap a l’autopista, creuant la carretera d’Arenys de Munt i tornant a baixar per un altre rialp, fins la platja. Potser el més bonic del recorregut van ser les casasses, segurament d’antics indians, d’estil eclecticista i sobretot el mar, amb la platja, el port, la llotja i les barques. Un dels companys ens va indicar que Arenys havia estat un important lloc de construcció de naus. Caminant, vam anar fins a un búnquer que hi ha a l’extrem sud de la vila, seguint la platja. Un cafè i cap a casa.

Per tant, a l’hora d’escriure a aquestes línies, l’únic document visible que tinc de Rosselló, que el relaciona amb l’Espriu són els set dibuixos o pintures, que de fet, ara ja són a la biblioteca La Cooperativa de Centelles, on es poden contemplar juntament amb un exemplar del llibre de “Setmana Santa”. Es poden veure en horari de la biblioteca, en el primer pis.

Espriu podríem dir que agafa quatre elements definidors de la Setmana Santa i els fa servir de pretext per vestir una sèrie de poemes sobre preocupacions humanes, mundanes i que formen part dels leimotivs del poeta. Parla d’un món sense lleis, de crim, de l’ «arrelada saquedat» del món, d’un vent que fa por. Un vers interessant: “viure té tan sols valor si preguntem davant l’assot justicier de l’únic mot” (poema V). Vaig aprenent que Espriu crea un llenguatge molt abstracte, i per tant, segons com obert a la interpretació lliure. Com una pintura abstracta. A mesura que avança la suite van entrant elements definidors de la Setmana Santa, i sobretot els detalls més importants. Apareixen els ciris i els encaputxats de les processons i d’aquestes –un concepte interessant- en parla, com a «mort caminada». Al poema XVI es refereix al dolor i hi entreveiem a un Crist: «l’esquena doblada pel dolor i travessada per ferros». Encara cap als últims versos hi apareixen unes dones caminant cap un Sepulcre.

Rosselló, en nostre pintor de l’antiga Tarraco, parteix d’aquests versos que s’allunen una mica de l’esquema tradicional de la Setmana Santa i dibuixa les escenes d’una processó. Com un film en diferents seqüències: encendre el ciri, les columnes d’encaputxats, les ferides i el dolor que s’han de suportar com una penyora. Els elements conceptuals dels poemes de l’Espriu es transmuten en l’atmosfera de les pintures, on hi veiem un ambient carregat, tenebrista, de por –com el vent de la por-. Segons el meu punt de vista, Rosselló intenta tornar als poemes de l’Espriu la dimensió tarragonina, si bé la ciutat no és citada ni en els poemes, ni en els dibuixos, però sí que és l’ambient viscut i comú. Rosselló coneix les processons de Tarragona i Espriu en el pròleg diu que havia anat a veure’n algunes poques, com la de Verges. M’agraden els pròlegs de l’Espriu perquè explica coses i trobo que es diverteix fent-los i això es comunica.

Els set dibuixos de Rosselló els vaig rebre molt ben embolicats i protegits a casa. Com que el contingut del sobre era nou i es tractava com d’un descobriment vaig retratar el procés de desembolicar-lo com si obrís un sarcòfag egipci. Primer el sobre de paper craft i després una caixa molt xula, aprofitades i amb una inscripció adient, una cita antiga sobre art. El contingut final són els set dibuixos de Rosselló, fets amb pintura, tractada a vegades com aquarel·la, a vegades amb un sentit més opac. A Rosselló li agraden molt els colors. Però el meu record de set anys endarrere era que l’artista tarragoní tenia un estil d’arrel més classicista. Però no vull dir carca, sino que feia unes figures d’aire llatí, amb arrels etnogràfiques en els pobles del Mediterrani. I també de colors era molt alegra. En canvi en els dibuixos que he rebut trobem un Rosselló més fosc, que defuig la descripció, inclús la narració, i cerca més donar una impressió. Vist en conjunt trobo que és una sèrie bonica. Els blaus encara són marítims i el color segueix sent important, però potser l’artista ha madurat i cerca altres etapes expressives. Caldria una mostra retrospectiva dels últims set anys, de l’artista per valorar-ho millor. Els seus dibuixos són set perquè agafa el sentit de “setmana”, de set dies, per fer la seva visió de la suite d’Espriu. Les pors i foscors de l’Espriu potser connecten també amb l’ara del pintor, que com molts sofreixen la crisi econòmica i social dels nostres dies. Rosselló hi dóna tocs d’esperança –els seus blaus i els seus colors són optimistes-, perquè és dels que no es rendeixen. Com l’Espriu, que si bé s’interessa per uns temes pessimistes i dolorosos, va anar fent i no va deixar d’escriure pas mai. Never give up!

Totes les cites: © Hereus de Salvador Espriu. amb llicència d’Edicions 62.

Un dia vaig agafar el mòbil i vaig trucar a un vell amic de Tarragona. L’artista Josep Maria Rosselló, que conec des del temps del treball al diari. Em deia el nas que hauria fet alguna cosa dedicada a l’Espriu. Efectivament em va explicar que fa molts anys va fer una pintura dedicada al poeta i que la va donar al cementiri d’Arenys de Mar. Però no sabia res del seu destí fins als nostres dies. El que sí em va dir és que li venia de gust fer una cosa nova dedicada al poeta. Rosselló, com a tarragoní coneixia l’existència d’una suite de poemes de l’Espriu, dedicades a la Setmana Santa de la ciutat. Al cap de dues setmanes rebia a Centelles una caixa molt maca i ben embolicada amb set pintures de petit format. Així que avui parlarem d’una col·laboració nova, feta expressament entre un artista i l’obra de Salvador Espriu. A més ja estem en el temps adequat.

El mateix Espriu ens explica que als anys seixanta va fer una suite de nou poemes dedicats a la Setmana Santa, per un butlletí de la confraria de Sant Medir de Tarragona. Al cap d’uns anys el poeta va tornar a agafar els poemes i els va incloure en una ampliació de la suite, fins a una trentena de composicions, per a un nou llibre de poesia de l’editorial Polígrafa. La suite original es pot llegir, tal qual, en les Obres Completes de l’Espriu. L’artista Rosselló s’ha basat en la lectura del llibre de la Polígrafa, que també és el que he pres com a base de les especulacions.

No obstant, el nou treball no podia deixar de banda la pintura que el mateix Rosselló m’havia explicat que havia regalat. Així que ho he demanat a diferents entitats d’Arenys de Mar, però ningú en sap res. Finalment, ahir diumenge, vaig obligar a uns amics amb els qui havíem d’anar a Vidrà, a canviar la ruta per una visita a Arenys de Mar. El canvi no va suposar molts precs –amb tots els respectes pels boscos de Vidrà-, i ben dora de matí ens vam passejar pel cementiri, a la recerca d’una pintura que evidentment no esperàvem trobar penjada a l’aire lliure: hem mirat per la finestreta de la capella, pels vidres del tanatori, ho he demanat al conserge si tenia cap pintura al despatx, però no. A qui també hem trobat ha estat a un advocat, fill de Sant Andreu de Llavaneres, amb arrels a Osona, aranyenc d’adopció i enamorat d’aquella terra. Expert i estudiós de la història del poble i dels habitants del cementiri ens va fer una mica de visita guiada. Ni ell, ni el seu company sabien res de cap pintura dedicada a l’Espriu, que estigués per allà. El que sí ens va ensenyar va ser el nínxol del poeta, molt discret i en un racó. Si no hagués estat per un antic rector de la vila marinera, la placa mortuòria ni tindria inscripció.

L’advocat, que es diu Ramon, ens va ensenyar quatre panteons dels prohoms de la vila i ens va explicar una mica qui eren. Tots indians. El que més m’ha interessat saber, però, és que en el substrat literari de l’Espriu, sobre el cementiri de la seva Sinera, hi ha altres aportacions literàries que també descriuen l’espai d’enterraments. I els personatges literaris que poblen les pàgines dels llibres d’Espriu formarien part del grup de morts enterrats al primer nivell del cementiri, el més baix i dedicat als difunts més humils. A dalt de tot, al tercer nivell, si situen els prohoms i també els grans sepulcres i les escultures de Josep Llimona.

Acabada l’explicació, el nostre grup d’osonencs vam sortir del cementiri, li vam donar la volta i vam anar a cercar un rialp, un sender paral·lel a una riera, que seguia un itinerari al voltant d’Arenys de Mar. Una volta arquejada, des del cementiri, cap a l’autopista, creuant la carretera d’Arenys de Munt i tornant a baixar per un altre rialp, fins la platja. Potser el més bonic del recorregut van ser les casasses, segurament d’antics indians, d’estil eclecticista i sobretot el mar, amb la platja, el port, la llotja i les barques. Un dels companys ens va indicar que Arenys havia estat un important lloc de construcció de naus. Caminant, vam anar fins a un búnquer que hi ha a l’extrem sud de la vila, seguint la platja. Un cafè i cap a casa.

Per tant, a l’hora d’escriure a aquestes línies, l’únic document visible que tinc de Rosselló, que el relaciona amb l’Espriu són els set dibuixos o pintures, que de fet, ara ja són a la biblioteca La Cooperativa de Centelles, on es poden contemplar juntament amb un exemplar del llibre de “Setmana Santa”. Es poden veure en horari de la biblioteca, en el primer pis.

Espriu podríem dir que agafa quatre elements definidors de la Setmana Santa i els fa servir de pretext per vestir una sèrie de poemes sobre preocupacions humanes, mundanes i que formen part dels leimotivs del poeta. Parla d’un món sense lleis, de crim, de l’ «arrelada saquedat» del món, d’un vent que fa por. Un vers interessant: “viure té tan sols valor si preguntem davant l’assot justicier de l’únic mot” (poema V). Vaig aprenent que Espriu crea un llenguatge molt abstracte, i per tant, segons com obert a la interpretació lliure. Com una pintura abstracta. A mesura que avança la suite van entrant elements definidors de la Setmana Santa, i sobretot els detalls més importants. Apareixen els ciris i els encaputxats de les processons i d’aquestes –un concepte interessant- en parla, com a «mort caminada». Al poema XVI es refereix al dolor i hi entreveiem a un Crist: «l’esquena doblada pel dolor i travessada per ferros». Encara cap als últims versos hi apareixen unes dones caminant cap un Sepulcre.

Rosselló, en nostre pintor de l’antiga Tarraco, parteix d’aquests versos que s’allunen una mica de l’esquema tradicional de la Setmana Santa i dibuixa les escenes d’una processó. Com un film en diferents seqüències: encendre el ciri, les columnes d’encaputxats, les ferides i el dolor que s’han de suportar com una penyora. Els elements conceptuals dels poemes de l’Espriu es transmuten en l’atmosfera de les pintures, on hi veiem un ambient carregat, tenebrista, de por –com el vent de la por-. Segons el meu punt de vista, Rosselló intenta tornar als poemes de l’Espriu la dimensió tarragonina, si bé la ciutat no és citada ni en els poemes, ni en els dibuixos, però sí que és l’ambient viscut i comú. Rosselló coneix les processons de Tarragona i Espriu en el pròleg diu que havia anat a veure’n algunes poques, com la de Verges. M’agraden els pròlegs de l’Espriu perquè explica coses i trobo que es diverteix fent-los i això es comunica.

Els set dibuixos de Rosselló els vaig rebre molt ben embolicats i protegits a casa. Com que el contingut del sobre era nou i es tractava com d’un descobriment vaig retratar el procés de desembolicar-lo com si obrís un sarcòfag egipci. Primer el sobre de paper craft i després una caixa molt xula, aprofitades i amb una inscripció adient, una cita antiga sobre art. El contingut final són els set dibuixos de Rosselló, fets amb pintura, tractada a vegades com aquarel·la, a vegades amb un sentit més opac. A Rosselló li agraden molt els colors. Però el meu record de set anys endarrere era que l’artista tarragoní tenia un estil d’arrel més classicista. Però no vull dir carca, sino que feia unes figures d’aire llatí, amb arrels etnogràfiques en els pobles del Mediterrani. I també de colors era molt alegra. En canvi en els dibuixos que he rebut trobem un Rosselló més fosc, que defuig la descripció, inclús la narració, i cerca més donar una impressió. Vist en conjunt trobo que és una sèrie bonica. Els blaus encara són marítims i el color segueix sent important, però potser l’artista ha madurat i cerca altres etapes expressives. Caldria una mostra retrospectiva dels últims set anys, de l’artista per valorar-ho millor. Els seus dibuixos són set perquè agafa el sentit de “setmana”, de set dies, per fer la seva visió de la suite d’Espriu. Les pors i foscors de l’Espriu potser connecten també amb l’ara del pintor, que com molts sofreixen la crisi econòmica i social dels nostres dies. Rosselló hi dóna tocs d’esperança –els seus blaus i els seus colors són optimistes-, perquè és dels que no es rendeixen. Com l’Espriu, que si bé s’interessa per uns temes pessimistes i dolorosos, va anar fent i no va deixar d’escriure pas mai. Never give up!

Totes les cites: © Hereus de Salvador Espriu. amb llicència d’Edicions 62.

Un dia vaig agafar el mòbil i vaig trucar a un vell amic de Tarragona. L’artista Josep Maria Rosselló, que conec des del temps del treball al diari. Em deia el nas que hauria fet alguna cosa dedicada a l’Espriu. Efectivament em va explicar que fa molts anys va fer una pintura dedicada al poeta i que la va donar al cementiri d’Arenys de Mar. Però no sabia res del seu destí fins als nostres dies. El que sí em va dir és que li venia de gust fer una cosa nova dedicada al poeta. Rosselló, com a tarragoní coneixia l’existència d’una suite de poemes de l’Espriu, dedicades a la Setmana Santa de la ciutat. Al cap de dues setmanes rebia a Centelles una caixa molt maca i ben embolicada amb set pintures de petit format. Així que avui parlarem d’una col·laboració nova, feta expressament entre un artista i l’obra de Salvador Espriu. A més ja estem en el temps adequat.

El mateix Espriu ens explica que als anys seixanta va fer una suite de nou poemes dedicats a la Setmana Santa, per un butlletí de la confraria de Sant Medir de Tarragona. Al cap d’uns anys el poeta va tornar a agafar els poemes i els va incloure en una ampliació de la suite, fins a una trentena de composicions, per a un nou llibre de poesia de l’editorial Polígrafa. La suite original es pot llegir, tal qual, en les Obres Completes de l’Espriu. L’artista Rosselló s’ha basat en la lectura del llibre de la Polígrafa, que també és el que he pres com a base de les especulacions.

No obstant, el nou treball no podia deixar de banda la pintura que el mateix Rosselló m’havia explicat que havia regalat. Així que ho he demanat a diferents entitats d’Arenys de Mar, però ningú en sap res. Finalment, ahir diumenge, vaig obligar a uns amics amb els qui havíem d’anar a Vidrà, a canviar la ruta per una visita a Arenys de Mar. El canvi no va suposar molts precs –amb tots els respectes pels boscos de Vidrà-, i ben dora de matí ens vam passejar pel cementiri, a la recerca d’una pintura que evidentment no esperàvem trobar penjada a l’aire lliure: hem mirat per la finestreta de la capella, pels vidres del tanatori, ho he demanat al conserge si tenia cap pintura al despatx, però no. A qui també hem trobat ha estat a un advocat, fill de Sant Andreu de Llavaneres, amb arrels a Osona, aranyenc d’adopció i enamorat d’aquella terra. Expert i estudiós de la història del poble i dels habitants del cementiri ens va fer una mica de visita guiada. Ni ell, ni el seu company sabien res de cap pintura dedicada a l’Espriu, que estigués per allà. El que sí ens va ensenyar va ser el nínxol del poeta, molt discret i en un racó. Si no hagués estat per un antic rector de la vila marinera, la placa mortuòria ni tindria inscripció.

L’advocat, que es diu Ramon, ens va ensenyar quatre panteons dels prohoms de la vila i ens va explicar una mica qui eren. Tots indians. El que més m’ha interessat saber, però, és que en el substrat literari de l’Espriu, sobre el cementiri de la seva Sinera, hi ha altres aportacions literàries que també descriuen l’espai d’enterraments. I els personatges literaris que poblen les pàgines dels llibres d’Espriu formarien part del grup de morts enterrats al primer nivell del cementiri, el més baix i dedicat als difunts més humils. A dalt de tot, al tercer nivell, si situen els prohoms i també els grans sepulcres i les escultures de Josep Llimona.

Acabada l’explicació, el nostre grup d’osonencs vam sortir del cementiri, li vam donar la volta i vam anar a cercar un rialp, un sender paral·lel a una riera, que seguia un itinerari al voltant d’Arenys de Mar. Una volta arquejada, des del cementiri, cap a l’autopista, creuant la carretera d’Arenys de Munt i tornant a baixar per un altre rialp, fins la platja. Potser el més bonic del recorregut van ser les casasses, segurament d’antics indians, d’estil eclecticista i sobretot el mar, amb la platja, el port, la llotja i les barques. Un dels companys ens va indicar que Arenys havia estat un important lloc de construcció de naus. Caminant, vam anar fins a un búnquer que hi ha a l’extrem sud de la vila, seguint la platja. Un cafè i cap a casa.

Per tant, a l’hora d’escriure a aquestes línies, l’únic document visible que tinc de Rosselló, que el relaciona amb l’Espriu són els set dibuixos o pintures, que de fet, ara ja són a la biblioteca La Cooperativa de Centelles, on es poden contemplar juntament amb un exemplar del llibre de “Setmana Santa”. Es poden veure en horari de la biblioteca, en el primer pis.

Espriu podríem dir que agafa quatre elements definidors de la Setmana Santa i els fa servir de pretext per vestir una sèrie de poemes sobre preocupacions humanes, mundanes i que formen part dels leimotivs del poeta. Parla d’un món sense lleis, de crim, de l’ «arrelada saquedat» del món, d’un vent que fa por. Un vers interessant: “viure té tan sols valor si preguntem davant l’assot justicier de l’únic mot” (poema V). Vaig aprenent que Espriu crea un llenguatge molt abstracte, i per tant, segons com obert a la interpretació lliure. Com una pintura abstracta. A mesura que avança la suite van entrant elements definidors de la Setmana Santa, i sobretot els detalls més importants. Apareixen els ciris i els encaputxats de les processons i d’aquestes –un concepte interessant- en parla, com a «mort caminada». Al poema XVI es refereix al dolor i hi entreveiem a un Crist: «l’esquena doblada pel dolor i travessada per ferros». Encara cap als últims versos hi apareixen unes dones caminant cap un Sepulcre.

Rosselló, en nostre pintor de l’antiga Tarraco, parteix d’aquests versos que s’allunen una mica de l’esquema tradicional de la Setmana Santa i dibuixa les escenes d’una processó. Com un film en diferents seqüències: encendre el ciri, les columnes d’encaputxats, les ferides i el dolor que s’han de suportar com una penyora. Els elements conceptuals dels poemes de l’Espriu es transmuten en l’atmosfera de les pintures, on hi veiem un ambient carregat, tenebrista, de por –com el vent de la por-. Segons el meu punt de vista, Rosselló intenta tornar als poemes de l’Espriu la dimensió tarragonina, si bé la ciutat no és citada ni en els poemes, ni en els dibuixos, però sí que és l’ambient viscut i comú. Rosselló coneix les processons de Tarragona i Espriu en el pròleg diu que havia anat a veure’n algunes poques, com la de Verges. M’agraden els pròlegs de l’Espriu perquè explica coses i trobo que es diverteix fent-los i això es comunica.

Els set dibuixos de Rosselló els vaig rebre molt ben embolicats i protegits a casa. Com que el contingut del sobre era nou i es tractava com d’un descobriment vaig retratar el procés de desembolicar-lo com si obrís un sarcòfag egipci. Primer el sobre de paper craft i després una caixa molt xula, aprofitades i amb una inscripció adient, una cita antiga sobre art. El contingut final són els set dibuixos de Rosselló, fets amb pintura, tractada a vegades com aquarel·la, a vegades amb un sentit més opac. A Rosselló li agraden molt els colors. Però el meu record de set anys endarrere era que l’artista tarragoní tenia un estil d’arrel més classicista. Però no vull dir carca, sino que feia unes figures d’aire llatí, amb arrels etnogràfiques en els pobles del Mediterrani. I també de colors era molt alegra. En canvi en els dibuixos que he rebut trobem un Rosselló més fosc, que defuig la descripció, inclús la narració, i cerca més donar una impressió. Vist en conjunt trobo que és una sèrie bonica. Els blaus encara són marítims i el color segueix sent important, però potser l’artista ha madurat i cerca altres etapes expressives. Caldria una mostra retrospectiva dels últims set anys, de l’artista per valorar-ho millor. Els seus dibuixos són set perquè agafa el sentit de “setmana”, de set dies, per fer la seva visió de la suite d’Espriu. Les pors i foscors de l’Espriu potser connecten també amb l’ara del pintor, que com molts sofreixen la crisi econòmica i social dels nostres dies. Rosselló hi dóna tocs d’esperança –els seus blaus i els seus colors són optimistes-, perquè és dels que no es rendeixen. Com l’Espriu, que si bé s’interessa per uns temes pessimistes i dolorosos, va anar fent i no va deixar d’escriure pas mai. Never give up!

Totes les cites: © Hereus de Salvador Espriu. amb llicència d’Edicions 62.