Anys arrere, quan al meu taller de la Baixada Peixateria, florien els somriures dels artistes joves, que amb les seves inquietuds, d’una o altra manera, també vaig fer meves, anàvem tots a una, darrera d’un Centre d’Art Contemporani, i d’un edifici: La Chartreuse. Xerrades, reunions, conferencies, accions, tot bullia al voltant d’un projecte que prometia consolidar-se en breu, si més no així ho indicaven les aclucades d’ull entre els gestors tarragonins i els barcelonins, i sobre tot la efervescència dels artistes. Es preparaven diverses accions per Sant Jordi, per donar a conèixer a la gent la necessitat de que Tarragona contés amb un Centre d’Art Contemporani, com els que ja hi havia en altres ciutats de Catalunya. La diada de Sant Jordi, a Tarragona, es concentra a la Rambla Nova, es tractava de muntar unes taules on hi hauria uns fulls de paper explicatius, amb un text breu, que la gent es podria emportar lliurement, però es necessitava quelcom que fes atractiva aquesta parada, i en Blai Mesa, em va dir que per que no improvisava una escultura, i així va ser com va néixer el conjunt monumental de “El Beso”.
Al meu taller, restaven fragments de manikins, del que havia estat la “Suitdemanikís”, i la escala que feia servir per accedir al espai superior del taller, ja era una mica vella, i calía canviar-la, era la mateixa escala que en Pep Escoda havia fotografiat al “Cadavre & Gràfit”, al Tinglado1 del Moll de Costa. És a partir d’aquesta escala que es va anar construint el conjunt monumental, que anava coronat per unes cames de manikí, situades al reves, és a dir que els peus restaven dalt de tot, amb un gran cercle de metall, que provenia d’un instrument de venti el motiu central, era el bust d’un bellíssim manikí femení, calb i sense braços, al que li vaig pintar uns forats de pany de clau, una llàgrima de sang amb un vidre vermell tallat, en lloc de la gota (m’hagués agradat que fos un robí), i els llavis pintats en un “Rouge” violent, i mig esborrats, resultat d’haver besat i estat besat amb passió. Per evitar la impressió d’alopècia, com que el manikí estava totalment cobert de petits trossos de tela encolats, vaig continuar enganxant trossets de tela al voltant del rostre, fins deixar-lo emmarcat amb una mena de caputxa que vaig pintar de blau, que recordava les de les suaderes, que llavors portaven els estudiants, el subtítol que acompanyava el conjunt era: “El beso de l’artista al poder li farà plorar sang”, el fet d’escriure en castellà el títol del conjunt monumental, és per que fa referència al pasdoble espanyol, que porta el mateix títol. Pasdoble que cantàvem joiosos pel camí en Guillermo Marín i jo, mentre baixàvem el conjunt, fraccionat cap a la Rambla, acompanyats de Alexandre Ayxendri, Jordi Llort, Jordi Abelló, Pau Gavaldà i Pep Escoda, que va fer el reportatge fotogràfic, i altres artistes dels qui ara mateix no recordo el nom, cadascú en portava un fragment en una llarga i animada processó. Arribats a la Rambla, varem muntar la escultura en un no res, i va ser un èxit.
La Chartreuse , per raons polítiques,mai no va poder acollir el Centre de Cultura, en laactualitat és la Escola Oficial d’Idiomes. I després de una i mil batalles, el Centre de Cultura Contemporània, està centrat al Tinglado 2 del Moll de Costa i a la Tabacalera, sota l’empar del “Teler de llum”, dirigit per Jordi Abelló, que a partir del concepte ciutat- teixit, considera que l’art ha d’estar a tot arreu, acull molts artistes que malgrat les retallades, tiren endavant els seus projectes, i fan del Centre, quelcom viu, que te la capacitat de generar vida i art, que a ultima hora, ve a ser el mateix. El conjunt monumental “El Beso”, per la seva envergadura,no cabia al meu taller, tot i desmuntat em feia nosa, i el vaig entregar, desmuntat, al meu representant d’aquells anys per que el guardés al seus magatzems, així com d’altres obres, i poder-lo mostrar en exposicions, tenint en conta que no sempre es pot contar amb un treball d’aquesta mena. Un bon dia va aparèixer fraccionat en mans de diversos col·leccionistes, Ara,el 15/11/2014, he descobert que el bust del manikí que va ser com el mascaró de proa d’un vaixell empés pels vents i l’oratge, ha sortit a subhasta, i he pogut veure amb sorpresa, que en la fotografia de la web on es documenta la obra, apareix amb barret de copa.
Aquesta nit he somiat que el bust, sense braços, no es podia treure el barret, per més que ho intentava amb violents cops de cap, reclamava que si més no, li poessin unes espelmes a l’ala del barret, per que així fos com un homenatge al del mestre Goya, però, res, ningú atenia el seu clam, i la angoixa persistia, i la insolència. M’he posat en contacte amb Liceoart- subhastes, de Barcelona, i molt amablement han ates les meves indicacions al respecte de la obra,el col·leccionista, propietari de la obra diu que la va comprar amb barret, ningú no sap qui li va posar,ni quan, ni per què, i és així com la imatge que representa l’artista que ha besat al poder, s’ha vist confosa i traïda, per un barret de copa que la apropa al món del cabaret. I no és que el món del cabaret sigui mala cosa, de cap manera!, però aquí, precisament aquí, no hi fa res.
Acabo de rebre un darrer missatge de la sala de subhastes, en el que em diuen, que, d’acord amb el propietari, han decidit retirar la obra de la venda, el col·leccionista, en una acció de dignitat suprema li ha tret el barret, i la obra que ha recuperat finalment el seu estat original, transmet, generosa, el seu missatge. ————-Josep Maria Rosselló
EL BESO II, 2014 ( El petó de l’artista al poder, el farà plorar)
