Denominació d’Origen

DENOMINACIÒ D’ORIGEN

Andante

Existeix un dissolvent altament corrosiu nomenat “Oblit”, que lentament va fent desaparèixer el passat més recent, i no diguem pel que fa al passat històric. I es que costa recordar enmig del caos informatiu que ens envaeix a diari, com una amenaçadora selva lorquiana.

Allegro vivace

No fa gaires dies que he presentat el meu darrer llibre: “Lorca, la incògnita visita”(Work in progress), en la seva segona edició, i altra cop comencen a ser molts els qui s’estranyen, o es sorprenen de que un pintor de Tarragona, escrigui, i no tant sols escrigui, publiqui. He dit més d’un cop que si faig les meves activitats a Tarragona, no és per que sigui “Un pintor de Tarragona”, és a dir, nascut a Tarragona; si no per que soc aquí, de la mateixa manera que ho he fet quan he viscut en altres ciutats. Visc aquí, i em sembla del tot natural que bona part de les meves activitats es produeixin aquí. Tot i així, no tinc un esperit especialment territorial, mai no l’he tingut i per tant, tant soc un pintor de Tarragona, com de Barcelona, de Madrid o d’Ultramar.

Allegro ma non tropo

Han estat molts els artistes plàstics que han escrit al llarg de la historia, amb més o menys fortuna. El primer, dels que jo conec, per que potser hi va haver algun dels filòsofs de la Grècia clàssica, va ser Sant Lluc, El brau alat, que no tant sols va escriure l’Evangeli que porta el seu nom, i “Els Fets dels Apòstols”, si no que a més se li atribueix el primer retrat de la Verge Maria que es conserva al Vaticà, i una pintura, també de Maria, als murs de les catacumbes de Priscila a Roma. També es diu que va fer l’únic retrat de Jesús dibuixat en presencia del Fill de Deu. Era metge i dentista, és per aquesta raó que es el patró dels metges i dels artistes. No puc deixar d’esmentar a Sant Joan de la Creu, extraordinari poeta que es va veure obligat a menjar-se els seus escrits, per por que no els hi descobrissin les fures de la Santa Inquisició. En estat de trànsit a l’èxtasi va realitzar un dibuix en escorç del Crist crucificat. Un dibuix emocionat i emocionant, que va inspirar a Salvador Dalí (que també escrivia) per pintar el seu Crist de Port Lligat, i a Josep Maria Subirachs pel Crist de l’altar major del Temple de la Sagrada Família de Barcelona. Varen ser molts els pintors i escultors del renaixement que també van escriure, Leonardo da Vinci, el seu “Tractat de la pintura”, Miquel Àngel i els poemes dedicats a Tomaso Cavalleri. I els ja més contemporanis, Santiago Rusiñol i els seus articles, el seu teatre, García Lorca, els poemes, el teatre, i el seus deliciosos dibuixos. Picasso, “El desig atrapat per la cua”, Miró i els seus poemes dadaistes, Jean Cocteau, cinema, teatre, poesia. Narcís Comadira, Perejaume, Frederic Amat, i així la llista es va fent llarga, molt llarga.

Andante

Molts dels artistes del renaixement eren coneguts pel nom corresponent al poble o al territori d’on eren originaris, tant és així que, associat al seu nom, en molts casos ha derivat en cognom. Tal és el cas de Leonardo da Vinci, o de Doménikos Theotokópoulos “El Greco”, originaris, l’un d’Itàlia d’un petit poble nomenat Vinci, l’altra de Grècia. Una costum que s’ha anat perdent amb el temps, de la mateixa manera que s’ha anat perdent l’ús dels renoms amb els quals es solien designar els components d’una mateixa família. La meva família per part de mare, eren coneguts com “Els Felinxos”, o de Cal Felinxo, i per tant potser jo auria estat conegut per “El Rosselló de Tarragona”, o “El Rosselló de cal Felinxo”. Ves a saber… per que com que de pintors en som un bon ramat, la denominació “Pintor de Tarragona”, no auria contribuït més que a crear confusió, de la mateixa manera que en l’intent de distingir, no faria altra cosa més que diluir i localitzar territorialment a un personatge.

Allegro con fuoco

Ara fa uns quants anys, més de trenta, per que érem als anys 80, vaig fer música, per que em va empènyer una imperiosa necessitat. Tenia un deute amb mi mateix i amb un poeta: Federico García Lorca, i vaig musicar alguns dels seus poemes, que vaig oferir en recitals per tot Catalunya, acompanyat al piano per l’inestimable Charles Miles.

Quan després, a Madrid estant, (pintor de Madrid?), vaig trencar la guitarra de lapislàtzuli, davant el crític d’art Santiago Amón, que deia a tothom que jo havia cremat un piano de cua, a la platja de Sant Sebastià de Sitges (pintor de Sitges?), em va dir que jo havia conjurat la meva pintura, i que tard o d’hora s’anirien fent evidents en la meva obra, la presencia de la poesia i la música. La creació, en qualsevol de les seves vessants és un joc, un joc d’alt risc, un joc en el que mai no es perd ni es guanya. Es Juga. I tant s’hi val si un pintor amb denominació d’origen: Tarragona, escriu, fa música o decideix fer malabars al circ. És un artista que avança en l’ incert Camí de l’Àngel.

Josep Maria Rosselló / 20-9 – 2015

Comments

comments

Comments are closed.