“CARPE DIEM”, A MIQUEL SERRANO
A principis dels anys setanta, en aquell Sitges que ara ja és record, vaig conèixer al pintor
Miquel Serrano. Sempre, i en qualsevol circumstancia, educat, encantador, elegant, irònic
i fumador, molt fumador, “bon vivant” i bevedor, preferentment “whisky”. Habitual de la
terrassa del Café Roy a Sitges, del Café de la Òpera a Barcelona i del Café de Flore a París.
Company dels germans Blai, i de Manolo Muntanyola. No li agradava massa parlar d’art, i
menys del seu. Havia estat alumne de Francesc Labarta. Als anys 30 havia pintat un retrat del
natural del poeta Federico Garcia Lorca, per a la presentació d’una de les seves conferències a
Barcelona, la historiadora granadina Antonina Rodrigo en parla en un dels seus llibres dedicats
al poeta. Serrano rarament parlava del que havia fet, va ser amic de Jean Cocteau, i al seu pis
de la Rambla Catalunya hi tenia uns dibuixos preciosos d’uns faunes que li va regalar, també li
va proporcionar contactes a París, que li van encarregar originals per a la estampació de teixits,
el que li va permetre sobreviure dignament. Una generació irrepetible.
M’he alegrat molt de saber que finalment a Sitges se li dedica una exposició significativa, a
l’Espai Miramar. Una mostra comissariada per Beli Artigas, que reuneix el bo i millor del seu
treball, vaja quasi bé una antològica. A ell probablement li hagués fet més aviat por, però en el
fons li hagués agradat. Sí, li hagués agradat molt, perquè, malgrat tot, era prou tendre com per
acceptar-ho com una generosa mostra d’amistat.
Vaig veure alguns dels seus treballs dels anys quaranta o potser cinquanta, a la casa de Pepa
Gumà, a Sitges, que tenia unes obres singulars a la seva col·lecció, que ara pertany a les seves
filles, Silvia i Marta Camps. A Sitges se’n veien molts de “Serranos”, però no pas com aquells.
Quan vaig organitzar la meva exposició “Neomitologia de Sitges i la Blanca Subur”, a l’Hotel
Romàntic, les dues obres de gran format les vaig pintar a “Ca la Femenina” i la resta al taller
que en Serrano tenia al pis de sobre del Café Roy, i que el mestre em va cedir amablement.
Les circumstancies que van portar a l’artista al “carpe diem”, les desconec, però en certa
manera crec que tot plegat tenia quelcom de protesta en contra de les urpes dogmàtiques i de
les lleis del mercat, que des de feia temps corcaven els frescos camps de l’art i de la vida, de les
quals fugia com els gats fugen de l’aigua. Durant un temps varem tindre el mateix marxant, en
Cayetano Balagueró, que li va organitzar diverses exposicions. En Cayetano era de Castelló de
Farfanya, Lleida , com en Bernat, el seu cosí, amic, model i company de Miquel Serrano.
Amb en Miquel les anècdotes brostaven com les flors a la primavera. Una d’aquestes és la
que varem viure plegats amb en Santi Pérez, fundador de la Pizzeria del Cap de la Vila, en
una anada i tornada a Carcassona, la ciutat francesa emmurallada i reconstruïda per Eugène
Violet le Duc. Bastió dels Càtars. No per anar de gresca, sino per ajudar en Miquel a recollir les
coses del pis de la seva germana, que havia mort recentment, i de les quals ell n’era l’hereu.
Ens acompanyava un jove, en Toni Sella, que no fa gaires dies explicava aquesta aventura
en un article, titulat “Tot és fals”, publicat en aquestes mateixes planes de L’Eco de Sitges”.
Encara tremolem tots plegats només de pensar-hi. En Serrano, estava nerviós, molt nerviós,
i en aquestes circumstancies podia provocar un tsunami de conseqüències inabastables, ens
va obligar a menjar un “cassolet marsellès” per esmorzar. Mentre ell fumava incansablement
un cigarret darrera l’altra i després de retirar tot el que hi havia a la caixa del banc, amb els
documents falsificats per ell mateix a Barcelona, per no haver de pagar els advocats, (en Santi
no ho va saber fins que no eren al soterrani del banc). Ens va convidar a dinar. Les cinquanta
tres torres de Carcassona donaven tombs al nostre voltant, i el doble anell de les muralles, de
pedra gris militar, contribuïa als nostres terrors, i si tot plegat s’acabava al Museu de la tortura
de la Inquisició?. Després, carregats fins a la cresta, el cotxe com una piràmide ambulant, i amb
les butxaques plenes de doblons d’or i joies, que ens varem tindre que repartir per que el bony
no fos massa evident. Com una tropa d’antics pirates (estampa Jack Sparrow), varem passar la
frontera sense cap mena d’ensurt. Uf! Inoblidable, Miquel Serrano.
Josep Maria Rosselló.
“CARPE DIEM”, A MIQUEL SERRANO
A principis dels anys setanta, en aquell Sitges que ara ja és record, vaig conèixer al pintor
Miquel Serrano. Sempre, i en qualsevol circumstancia, educat, encantador, elegant, irònic
i fumador, molt fumador, “bon vivant” i bevedor, preferentment “whisky”. Habitual de la
terrassa del Café Roy a Sitges, del Café de la Òpera a Barcelona i del Café de Flore a París.
Company dels germans Blai, i de Manolo Muntanyola. No li agradava massa parlar d’art, i
menys del seu. Havia estat alumne de Francesc Labarta. Als anys 30 havia pintat un retrat del
natural del poeta Federico Garcia Lorca, per a la presentació d’una de les seves conferències a
Barcelona, la historiadora granadina Antonina Rodrigo en parla en un dels seus llibres dedicats
al poeta. Serrano rarament parlava del que havia fet, va ser amic de Jean Cocteau, i al seu pis
de la Rambla Catalunya hi tenia uns dibuixos preciosos d’uns faunes que li va regalar, també li
va proporcionar contactes a París, que li van encarregar originals per a la estampació de teixits,
el que li va permetre sobreviure dignament. Una generació irrepetible.
M’he alegrat molt de saber que finalment a Sitges se li dedica una exposició significativa, a
l’Espai Miramar. Una mostra comissariada per Beli Artigas, que reuneix el bo i millor del seu
treball, vaja quasi bé una antològica. A ell probablement li hagués fet més aviat por, però en el
fons li hagués agradat. Sí, li hagués agradat molt, perquè, malgrat tot, era prou tendre com per
acceptar-ho com una generosa mostra d’amistat.
Vaig veure alguns dels seus treballs dels anys quaranta o potser cinquanta, a la casa de Pepa
Gumà, a Sitges, que tenia unes obres singulars a la seva col·lecció, que ara pertany a les seves
filles, Silvia i Marta Camps. A Sitges se’n veien molts de “Serranos”, però no pas com aquells.
Quan vaig organitzar la meva exposició “Neomitologia de Sitges i la Blanca Subur”, a l’Hotel
Romàntic, les dues obres de gran format les vaig pintar a “Ca la Femenina” i la resta al taller
que en Serrano tenia al pis de sobre del Café Roy, i que el mestre em va cedir amablement.
Les circumstancies que van portar a l’artista al “carpe diem”, les desconec, però en certa
manera crec que tot plegat tenia quelcom de protesta en contra de les urpes dogmàtiques i de
les lleis del mercat, que des de feia temps corcaven els frescos camps de l’art i de la vida, de les
quals fugia com els gats fugen de l’aigua. Durant un temps varem tindre el mateix marxant, en
Cayetano Balagueró, que li va organitzar diverses exposicions. En Cayetano era de Castelló de
Farfanya, Lleida , com en Bernat, el seu cosí, amic, model i company de Miquel Serrano.
Amb en Miquel les anècdotes brostaven com les flors a la primavera. Una d’aquestes és la
que varem viure plegats amb en Santi Pérez, fundador de la Pizzeria del Cap de la Vila, en
una anada i tornada a Carcassona, la ciutat francesa emmurallada i reconstruïda per Eugène
Violet le Duc. Bastió dels Càtars. No per anar de gresca, sino per ajudar en Miquel a recollir les
coses del pis de la seva germana, que havia mort recentment, i de les quals ell n’era l’hereu.
Ens acompanyava un jove, en Toni Sella, que no fa gaires dies explicava aquesta aventura
en un article, titulat “Tot és fals”, publicat en aquestes mateixes planes de L’Eco de Sitges”.
Encara tremolem tots plegats només de pensar-hi. En Serrano, estava nerviós, molt nerviós,
i en aquestes circumstancies podia provocar un tsunami de conseqüències inabastables, ens
va obligar a menjar un “cassolet marsellès” per esmorzar. Mentre ell fumava incansablement
un cigarret darrera l’altra i després de retirar tot el que hi havia a la caixa del banc, amb els
documents falsificats per ell mateix a Barcelona, per no haver de pagar els advocats, (en Santi
no ho va saber fins que no eren al soterrani del banc). Ens va convidar a dinar. Les cinquanta
tres torres de Carcassona donaven tombs al nostre voltant, i el doble anell de les muralles, de
pedra gris militar, contribuïa als nostres terrors, i si tot plegat s’acabava al Museu de la tortura
de la Inquisició?. Després, carregats fins a la cresta, el cotxe com una piràmide ambulant, i amb
les butxaques plenes de doblons d’or i joies, que ens varem tindre que repartir per que el bony
no fos massa evident. Com una tropa d’antics pirates (estampa Jack Sparrow), varem passar la
frontera sense cap mena d’ensurt. Uf! Inoblidable, Miquel Serrano.
Josep Maria Rosselló.
“CARPE DIEM”, A MIQUEL SERRANO
A principis dels anys setanta, en aquell Sitges que ara ja és record, vaig conèixer al pintor
Miquel Serrano. Sempre, i en qualsevol circumstancia, educat, encantador, elegant, irònic
i fumador, molt fumador, “bon vivant” i bevedor, preferentment “whisky”. Habitual de la
terrassa del Café Roy a Sitges, del Café de la Òpera a Barcelona i del Café de Flore a París.
Company dels germans Blai, i de Manolo Muntanyola. No li agradava massa parlar d’art, i
menys del seu. Havia estat alumne de Francesc Labarta. Als anys 30 havia pintat un retrat del
natural del poeta Federico Garcia Lorca, per a la presentació d’una de les seves conferències a
Barcelona, la historiadora granadina Antonina Rodrigo en parla en un dels seus llibres dedicats
al poeta. Serrano rarament parlava del que havia fet, va ser amic de Jean Cocteau, i al seu pis
de la Rambla Catalunya hi tenia uns dibuixos preciosos d’uns faunes que li va regalar, també li
va proporcionar contactes a París, que li van encarregar originals per a la estampació de teixits,
el que li va permetre sobreviure dignament. Una generació irrepetible.
M’he alegrat molt de saber que finalment a Sitges se li dedica una exposició significativa, a
l’Espai Miramar. Una mostra comissariada per Beli Artigas, que reuneix el bo i millor del seu
treball, vaja quasi bé una antològica. A ell probablement li hagués fet més aviat por, però en el
fons li hagués agradat. Sí, li hagués agradat molt, perquè, malgrat tot, era prou tendre com per
acceptar-ho com una generosa mostra d’amistat.
Vaig veure alguns dels seus treballs dels anys quaranta o potser cinquanta, a la casa de Pepa
Gumà, a Sitges, que tenia unes obres singulars a la seva col·lecció, que ara pertany a les seves
filles, Silvia i Marta Camps. A Sitges se’n veien molts de “Serranos”, però no pas com aquells.
Quan vaig organitzar la meva exposició “Neomitologia de Sitges i la Blanca Subur”, a l’Hotel
Romàntic, les dues obres de gran format les vaig pintar a “Ca la Femenina” i la resta al taller
que en Serrano tenia al pis de sobre del Café Roy, i que el mestre em va cedir amablement.
Les circumstancies que van portar a l’artista al “carpe diem”, les desconec, però en certa
manera crec que tot plegat tenia quelcom de protesta en contra de les urpes dogmàtiques i de
les lleis del mercat, que des de feia temps corcaven els frescos camps de l’art i de la vida, de les
quals fugia com els gats fugen de l’aigua. Durant un temps varem tindre el mateix marxant, en
Cayetano Balagueró, que li va organitzar diverses exposicions. En Cayetano era de Castelló de
Farfanya, Lleida , com en Bernat, el seu cosí, amic, model i company de Miquel Serrano.
Amb en Miquel les anècdotes brostaven com les flors a la primavera. Una d’aquestes és la
que varem viure plegats amb en Santi Pérez, fundador de la Pizzeria del Cap de la Vila, en
una anada i tornada a Carcassona, la ciutat francesa emmurallada i reconstruïda per Eugène
Violet le Duc. Bastió dels Càtars. No per anar de gresca, sino per ajudar en Miquel a recollir les
coses del pis de la seva germana, que havia mort recentment, i de les quals ell n’era l’hereu.
Ens acompanyava un jove, en Toni Sella, que no fa gaires dies explicava aquesta aventura
en un article, titulat “Tot és fals”, publicat en aquestes mateixes planes de L’Eco de Sitges”.
Encara tremolem tots plegats només de pensar-hi. En Serrano, estava nerviós, molt nerviós,
i en aquestes circumstancies podia provocar un tsunami de conseqüències inabastables, ens
va obligar a menjar un “cassolet marsellès” per esmorzar. Mentre ell fumava incansablement
un cigarret darrera l’altra i després de retirar tot el que hi havia a la caixa del banc, amb els
documents falsificats per ell mateix a Barcelona, per no haver de pagar els advocats, (en Santi
no ho va saber fins que no eren al soterrani del banc). Ens va convidar a dinar. Les cinquanta
tres torres de Carcassona donaven tombs al nostre voltant, i el doble anell de les muralles, de
pedra gris militar, contribuïa als nostres terrors, i si tot plegat s’acabava al Museu de la tortura
de la Inquisició?. Després, carregats fins a la cresta, el cotxe com una piràmide ambulant, i amb
les butxaques plenes de doblons d’or i joies, que ens varem tindre que repartir per que el bony
no fos massa evident. Com una tropa d’antics pirates (estampa Jack Sparrow), varem passar la
frontera sense cap mena d’ensurt. Uf! Inoblidable, Miquel Serrano.
Josep Maria Rosselló.
“CARPE DIEM”, A MIQUEL SERRANO
A principis dels anys setanta, en aquell Sitges que ara ja és record, vaig conèixer al pintor
Miquel Serrano. Sempre, i en qualsevol circumstancia, educat, encantador, elegant, irònic
i fumador, molt fumador, “bon vivant” i bevedor, preferentment “whisky”. Habitual de la
terrassa del Café Roy a Sitges, del Café de la Òpera a Barcelona i del Café de Flore a París.
Company dels germans Blai, i de Manolo Muntanyola. No li agradava massa parlar d’art, i
menys del seu. Havia estat alumne de Francesc Labarta. Als anys 30 havia pintat un retrat del
natural del poeta Federico Garcia Lorca, per a la presentació d’una de les seves conferències a
Barcelona, la historiadora granadina Antonina Rodrigo en parla en un dels seus llibres dedicats
al poeta. Serrano rarament parlava del que havia fet, va ser amic de Jean Cocteau, i al seu pis
de la Rambla Catalunya hi tenia uns dibuixos preciosos d’uns faunes que li va regalar, també li
va proporcionar contactes a París, que li van encarregar originals per a la estampació de teixits,
el que li va permetre sobreviure dignament. Una generació irrepetible.
M’he alegrat molt de saber que finalment a Sitges se li dedica una exposició significativa, a
l’Espai Miramar. Una mostra comissariada per Beli Artigas, que reuneix el bo i millor del seu
treball, vaja quasi bé una antològica. A ell probablement li hagués fet més aviat por, però en el
fons li hagués agradat. Sí, li hagués agradat molt, perquè, malgrat tot, era prou tendre com per
acceptar-ho com una generosa mostra d’amistat.
Vaig veure alguns dels seus treballs dels anys quaranta o potser cinquanta, a la casa de Pepa
Gumà, a Sitges, que tenia unes obres singulars a la seva col·lecció, que ara pertany a les seves
filles, Silvia i Marta Camps. A Sitges se’n veien molts de “Serranos”, però no pas com aquells.
Quan vaig organitzar la meva exposició “Neomitologia de Sitges i la Blanca Subur”, a l’Hotel
Romàntic, les dues obres de gran format les vaig pintar a “Ca la Femenina” i la resta al taller
que en Serrano tenia al pis de sobre del Café Roy, i que el mestre em va cedir amablement.
Les circumstancies que van portar a l’artista al “carpe diem”, les desconec, però en certa
manera crec que tot plegat tenia quelcom de protesta en contra de les urpes dogmàtiques i de
les lleis del mercat, que des de feia temps corcaven els frescos camps de l’art i de la vida, de les
quals fugia com els gats fugen de l’aigua. Durant un temps varem tindre el mateix marxant, en
Cayetano Balagueró, que li va organitzar diverses exposicions. En Cayetano era de Castelló de
Farfanya, Lleida , com en Bernat, el seu cosí, amic, model i company de Miquel Serrano.
Amb en Miquel les anècdotes brostaven com les flors a la primavera. Una d’aquestes és la
que varem viure plegats amb en Santi Pérez, fundador de la Pizzeria del Cap de la Vila, en
una anada i tornada a Carcassona, la ciutat francesa emmurallada i reconstruïda per Eugène
Violet le Duc. Bastió dels Càtars. No per anar de gresca, sino per ajudar en Miquel a recollir les
coses del pis de la seva germana, que havia mort recentment, i de les quals ell n’era l’hereu.
Ens acompanyava un jove, en Toni Sella, que no fa gaires dies explicava aquesta aventura
en un article, titulat “Tot és fals”, publicat en aquestes mateixes planes de L’Eco de Sitges”.
Encara tremolem tots plegats només de pensar-hi. En Serrano, estava nerviós, molt nerviós,
i en aquestes circumstancies podia provocar un tsunami de conseqüències inabastables, ens
va obligar a menjar un “cassolet marsellès” per esmorzar. Mentre ell fumava incansablement
un cigarret darrera l’altra i després de retirar tot el que hi havia a la caixa del banc, amb els
documents falsificats per ell mateix a Barcelona, per no haver de pagar els advocats, (en Santi
no ho va saber fins que no eren al soterrani del banc). Ens va convidar a dinar. Les cinquanta
tres torres de Carcassona donaven tombs al nostre voltant, i el doble anell de les muralles, de
pedra gris militar, contribuïa als nostres terrors, i si tot plegat s’acabava al Museu de la tortura
de la Inquisició?. Després, carregats fins a la cresta, el cotxe com una piràmide ambulant, i amb
les butxaques plenes de doblons d’or i joies, que ens varem tindre que repartir per que el bony
no fos massa evident. Com una tropa d’antics pirates (estampa Jack Sparrow), varem passar la
frontera sense cap mena d’ensurt. Uf! Inoblidable, Miquel Serrano.
Josep Maria Rosselló.
