CRAI Campus Catalunya / Aula d’Art de la Universitat Rovira i Virgili

” En el cas de Tapies, com en el de Rosselló, la mà que pinta, també escriu.”

Xavier Barràl i Altet

 

” A mi, algunes obres d’en Rosselló m’encanten per estripades i amb regust a budells, i les altres, amb tota sinceritat, les detesto, les cremaria.”

Ricard Planas

 

“De tant en tant, en Josep Maria es torna boig.”

Ricard Planas

 

“Manifesta la seva necessitat interior d’expressar conflictes no resolts en una societat pretesament estable.”

Rosa Ricomà Vallhonrat

“Posa totes les cartes damunt la taula cada vegada que lliura la seva obra”.

Vinyet Panyella

“Rosselló capta l’atenció dels amants de les arts plàstiques per la seva interna mobilitat i per la reflexió a la qual porta el color.”

Josep Maria Cadena

“Josep Maria Rosselló en la vida i en l’art deconstrueix- en el sentit derridià de la paraula- per crear.”

Antoni Sella i Montserrat

 

Del dibuix automàtic a l’objecte trobat

Text per a una conferencia/exposició a l’Aula d’Art de la Universitat Rovira I Virgili de Tarragona, a celebrar el 2 d’Abril de 2014.

PRIMER PASSATGE

Començaré aclarint el mot. Els com i per que del títol que he triat per aquesta acció que he nomenat “AVARAR”. Avarar, és l’antònim de varar, és a dir que si -varar- en llenguatge mariner, vol dir aturar la nau a terra o embarrancar, el simple fet de situar la vocal –A- davant el verb, li confereix el sentit contrari, i per tant, avarar, és desencastar, treure una nau a mar obert. Convé, en qualsevol cas, no confondre amb –Avatar-, paraula relacionada amb la metamorfosi, i en els darrers temps amb el cinema fantàstic.

La paraula AVARAR, va aparèixer quan en realitat en cercava una altra al diccionari, em va captivar, em va semblar suggestiva i al mateix temps que resultava explícita, ocultava en la seva musicalitat, el seu significat. Igual determina un fet produït per la intervenció humana com per aquest component màgic nomenat -atzar-, que sol actuar per lliure i en el moment més inesperat. Ballava, atrevida i juganera, davant els meus ulls com una papallona blanca, però vista a contrallum, era una papallona negra, obscura, i produïa la sensació d’ocultar quelcom de sinistre. Va fugir pel balcó, amarada de llum, després la vaig trobar altra cop, al carrer, als quatre cantons del carrer Major, quan anava a comprar el diari. I al vespre. A l’hora blava del crepuscle, va tornar a casa, i va restar impresa a la primera plana d’aquest text.

Ara, quan tenim la impressió de viure al bell mig d’un col·lapse, hem de mirar de trobar la manera d’avarar-nos per navegar altra cop. La mar, ara tranquil·la, ara arravatada, ens portarà fortuna i aventures, ens portarà vida, com ja ens la va oferir en altres temps, i fer un breu repàs mirant enrere, és una bona manera d’agafar embranzida i navegar. La historia, és quelcom més que un llastra que estem obligats a arrossegar, i de vegades, a repetir. La historia ens desvetlla les arrels de molts dels fets actuals, que sovint es retro – alimenten, o en son dependents per conseqüència karmica. “Avarar” ens situa a les primeres dècades del segle XX, exactament, ara fa cent anys, en la avantguarda d’aquell París-Berlín de l’expressionisme, el cinema mut, els cabarets i el music-hall, i també de la Barcelona del “Parsifal” de Wagner, de la “Furtiva lacrima”, i la “Casta diva”, al Gran Teatre del Liceu, on també es feien vetllades de Circ, i balls de Carnaval. “El cant de la senyera” al Palau de la Música, i al Para·lel on fulguraven agosarades estrelles del cuplet. Per establir nexes entre algunes de les accions de les primeres avantguardes i les dels nostres contemporanis.

Sí, aquell “tout París” que aplaudía a Joseph Pujol, “Le Petomane”, aquell marsellés d’origen català, famós “flatuliste” del “Moulin Rouge”, que imitava animals i tocava “La Marselleise”, fent-se pets. És el mateix París que va meravellar al món amb la Exposició Universal del 1900, i on al 1907 Picasso va pintar “Les Demoiselles d’Avignon”, Matisse un any avants havia pintat “La joie de vivre”, i Gustav Klimt, a la Viena de la secessió, va pintar “ El Petó”.

Al 1909, Marinetti publica el seu “Manifesto futurista”, a Itàlia, “ Escandalitzar arriba a ser un luxe refinat, i radica el major risc en la voluptuositat de ser xiulat”. Al 1913 Marcel Duchamp presenta a Nova-York el seu “Nu baixant l’escala”, i Charles Chaplin crea el seu personatge més representatiu “Charlot”. El “Jazz” traspassava fronteres, el que encara era una música marginal, plena de ritmes primitius, ben aviat acabaria a les sales de concerts, sense perdre ni un glop de la seva essència. Començava un segle en el que tot el que fos nou, seria benvingut.

A Alemanya, la substitució del vell sistema imperial per la república de Weimar, va sumir al país en una profunda crisi de valors i de pensament. Berlín vivia un període d’intensa creativitat i experimentació. El cinema expressionista amb films d’atmosfera neogòtica com “El gabinet del doctor Caligari”, amb Conrad Veidt com a protagonista, o “Nosferatu” (Eine Symphonie des Grauens) de Friederich Wilheim Murnau, i el Cabaret, que vivía el seu esplendor amb figures com Claire Waldorff, feia del travestisme un art, tant és així que es deia que a Berlín qualsevol flor de nit, podia ben be ser un home. Un bon mirall per veure el que era l’esplèndid cabaret berlines, que més endavant prohibirien els nazis, és prendre com a referència el clàssic del cinema alemany “L’ Àngel blau” i la seva protagonista, la fada encisera Marlene Dietrich.

A Barcelona, l’any 1903, tot just quan tanca portes “Els quatre gats”, el local més emblemàtic del modernisme, que en Pere Romeu, de Torredembarra, va regentar amb destresa durant sis anys. Es van esvair les ombres xineses, les representacions de putxinel·lis, les vetllades literàries i els concerts de petit format que s’hi celebraven, així com les enceses trifulgues entre els artistes a les tertúlies. Picasso, aquest mateix any pinta “La vida”, la obra de més envergadura de tota la seva època blava. Va venir a Horta de Sant Joan i a Gosol amb la seva esposa, i es va emportar a París, pintats, els paisatges que van iniciar la gran aventura cubista, i que son senyera de la avantguarda clàssica. El 1909, Catalunya crema en la Setmana Tràgica, i les fumarades negres dels incendis s’enfilen cel a munt emplenant el cel de sutja i els cors de ràbia. I a l’altra cara de la moneda, al Paral·lel, “La bella Chelito”, amant d’Alfons XIII, arrasa amb el cuplet “La pulga”, cercant una puça que s’ha amagat i fa saltirons entre els plecs del seu vestit, i fent, de passada, un dels primers “strip-tease” de la historia. Al 1914, Raquel Meller, estrena “El relicario” al “Dorée” de la Plaça de Catalunya, i al cap d’un any, “La violetera”, el cuplet que la faria famosa a Europa i a Amèrica, al teatre Arnau del Paral·lel. Del “Bataclán al “Molino”, ressonava un “fox-trot” inspirat en el dandisme, la extremada moda heretada d’Oscar Wilde, que feia estralls entre els artistes, “El vestir d’en Pasqual”, estrenat per Pepita Iris,no es va gravar en disc fins l’any 1963, en la veu de la gran Mary Santpere.

SEGON PASSATGE

El director de cinema Isaki Lacuesta, en la presentació del seu film “Cravan vs Cravan”, va dir que no es tractava d’una pel·licula Dadà, si no d’un film sobre lo irrepetible.

Arthur Cravan: Nebot d’Oscar Wilde, net del canceller de la reina d’Anglaterra, ex-campió de França de boxa, mariner al Pacific, poeta, lladre de bancs a Lausana, rata d’hotel, xofer d’automòbil a Berlín, etc. I probablement, podríem afegir a aquesta llarga llista d’oficis, el de primer “blogger” de la historia. Ara fa cent anys, va dirigir la històrica revista “MAINTENANT”, de la que no més es van editar cinc números, tot un èxit llavors. Ell mateix va escriure integrament cadascun d’aquets cinc números, utilitzant diversos pseudònims, la repartia a la sortida de l’hipòdrom, en el carretonet d’una fruiteria. Va redactar la critica d’art més ferotge de la historia, que li va costar ser empresonat, cosa prou habitual en el personatge. Es va batre en duel amb Guillaume Apollinaire, per la publicació d’un text furiós sobre la pintora Marie Laurencin, que era la seva amant.

En el París de Debussy, Ravel, Stravinsky, Falla, Albeniz, Granados, Pau Casals, com una esgarrifança a flor de pell, al carrer sonava la mítica javá, “Mon homme” de Mistinguette.

Ara, avants de que esclati un nou centenari commemoratiu, d’ aquets que ho comprimeixen tot fins deixar-ho bén escarransit, quan no dissecat. Us he de fer saber que el 5 de Juny de 1914, ara farà cent anys, Arthur Cravan va organitzar una vetllada memorable a la sala de les “Societés savantes” de París. Va ballar, va fer la boxa, va disparar alguns trets a l’aire amb la seva pistola, i va fer un gran elogi dels esportistes, que va considerar superiors als artistes, també elogià als homosexuals, els lladres del Louvre, els marginats i els bojos.

Després va fer “performances” semblants a América, en les que completament ebri, feia “strip-tease”, fins que entrava la policia i se l’enduia arrestat. A Nova York, Marcel Duchamp sota el pseudònim de Richard Mutt, presenta a la “Exposició dels independents”, un urinari titulat: “Fountain”, el comitè de selecció del qual ell n’era membre, refusa l’obra, i Duchamp dimiteix muntant un escàndol. El dia de la inauguració, en lloc d’una conferencia, Arthur Cravan va fer un “strip-tease”.

A Barcelona va disputar un ja llegendari combat contra el Campió del Món dels pesos pesants Jack Johnson, a la Plaça Monumental. Diuen que tots dos d’acord, van allargar el combat fins als setze assalts, per que sabien que els estaven filmant.

Al gener de 1918, fugint de la Primera Guerra Mundial, cosa que no era cap novetat per a ell, doncs ja havia desertat en diverses ocasions, es reuneix a Mèxic amb la seva companya Mina Loy, contrauen matrimoni, i com que no tenien prou diners per a viatjar junts a l’Argentina, ella hi va anar en tren, i ell va llogar una barca de vela per fer el viatge per mar. Sempre el mar. Mai més ningú no en va saber res, un cop avarat va desaparèixer sense deixar cap rastre, en una darrera acció, certament imprevista, al golf de Mèxic. Ella el va esperar sempre.

A Zurich, al 1916 apareix el primer i únic número de la revista “CABARET VOLTAIRE” dirigit per Hugo Ball, on per primera vegada hi surt publicat el nom de “DADÀ”. Dadà, va tindre com a pare, un obridor de cartes que es va introduir lascivament i a l’atzar entre les planes d’un diccionari Larousse, que li va fer de mare. Va trencar el seu propi cordó umbilical amb tot el que l’unia a l’art del passat, i va voler tornar a la paraula el seu veritable sentit original. Els dadaistes redescobreixen al fulgurant poeta Arthur Rimbaud, mort feia vint i sis anys, i aquest fet i, l’aire fresc que Arthur Cravan, havia deixat entrar en obrir d’una puntada de peu, la rovellada porta de l’academicisme, li atorga els orígens parisencs.

Una intensa crisi de valors, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i la profunda ràbia d’aquells joves, els va empènyer a la destrucció. En paraules d’Andrè Gide: “Dadà és una empresa de demolició”. Ordre i Caos, Destrucció – Premonició. Fusió de l’art amb la vida, i fer de cada instant una festa, la creació distanciada de la vida produeix l’art convencional, d’aquí que dadà en una actitud valenta, cerqui el remei en la destrucció i faci de la destrucció un acte de creació. Dadà escombra els encotillaments acadèmics i dona peu a quasi tots els moviments artístics del segle XX. La seva propaganda anticultural, contracultural, els seus texts, i els seus fets, neixen de la honradesa i del fàstic a la superioritat afectada dels intel·lectuals consagrats.

Les octavetes que es repartien a París al Maig del 68, estaven molt a prop del llenguatge violent dels dadaistes, inclús quan ens conviden a la reflexió, per donar a les paraules el seu sentit real, utilitzen un llenguatge que recorda algunes de les cançons contestatàries de la Revolució.

En plena activitat dadà, entre els cercles marginals dels artistes parisencs ja es començava a mormolar una altra paraula màgica. “SURREALISME”, lligada com a un invisible cordó umbilical a la escriptura automàtica.

Però malgrat que ara en parlem, assumides les seves propostes, cal no oblidar que per a la societat de la seva època, no passaven de ser grups subversius pràcticament inexistents, i és així que els rancis gustos acadèmics trobaven terra abonada en una societat poc disposada a la aventura. En paraules del critic d’art Santiago Amón “ S’ha dit, i no sense raó, que el dadaisme de clar origen vitalista va xocar a Europa amb el “racionalisme burgues” i s’ha omitit que el veritable enfrontament es va produir amb altres artistes d’avantguarda”.

A Berlín, el 1919 la Escola Bauhaus inicia les seves activitats a Weimar. La actitud anarquista contra l’art i la burgesia s’havia radicalitzat, provocada per la lluita de classes, i el desastrós final de la guerra.

Finalment la dona troba el seu lloc en el món de l’art, les noves tendències li obren el camí, sense cap mena d’exclusió, i sense diferenciar-lo de l’art produït pel món mascle. A Catalunya, la revista “L’Amic de les Arts”, publicada a Sitges, es fa ressò de la avantguarda en les arts plàstiques i literàries europees, i obre les portes a un nou món amb els articles de Josep Carbonell i Gener, Lluis Montanyà, J.V. Foix, i dels joves i agosarats Salvador Dalí i Federico García Lorca. Publica el “Manifest groc”, amb clares influencies d’altres manifestos publicats anteriorment a França, Alemanya i a Itàlia. A Barcelona les galeries Dalmau, esdevenen el referent de l’art contemporani del primer quart de segle. Es al voltant d’aquets anys, que Joan Miró, l’artista plàstic fauve – surrealista per excel·lència, pinta “La masia”, a Mont-Roig del Camp, i al cap d’un parell d’anys la suite de “El Carnaval d’Arlequí”. Salvador Dalí pinta, “La miel es más dulce que la sangre”. Foix escriu un recull de poemes que publicarà més endavant i que titula “Sol i de dol”.

A Berlín, després de més de coranta assajos s’estrena “Pierrot Lunaire” Op.21,, amb música d’Arnold Schonberg, sobre un poema d’Albert Giraud. Una obra d’estètica expressionista, amb la incorporació d’una nova manera d’entendre la dicció, “Sprechtime”, entre el recitat i el cant, un quelcom que la situa en el dadaisme, i entre els precedents del surrealisme.

Dadà es va alimentar de totes les cultures, va beure el seu propi beuratge fins la total embriaguesa, va ser i és un revulsiu, no tant sols per als artistes, si no per a l’home. El seu caràcter violent confon, esdevé inclassificable, i acaba devorant-se a si mateix. Tristan Tzarà, en el manifest de 1918, escriu : “Ha quedat demostrat que el mitjà més pur de donar prova de l’amor a l’altra és menjar-se’l.”

Un soldat alemany que havia estat traslladat al front rus al 1915, durant la Primera Guerra Mundial va escriure un poema titulat “Lili Marleen”, als anys trenta Norbert Schulze el va musicar, i es així com va néixer la cançó que després cantarien milers de soldats tant d’un bàndol com de l’altra, durant la Segona Guerra Mundial.

Molts dadaistes, perduts en la anàrquica manca de normes, van passar a formar part dels adeptes al surrealisme. Marcel Duchamp, no: “ El sistema més acceptable, és no tindre’n cap, per principi.”

A Barcelona, el 1917 Francis Picabia publica la revista “391”, en col·laboració amb André Breton i el galerista Josep Dalmau, també es va publicar a Nova York, Zurich i París. Amb clares influencies de la novaiorquesa “291” que publicava Alfred Stieglitz, varen aparèixer dinou números fins al 1924. De to agressiu, dadà va tindre importants col·laboracions: Man-Ray, Marcel Duchamp, Tristan Tzara i Jean Cocteau. En paraules de Picabia, “L’art ha de ser antiestetic en extrem, inútil i impossible de justificar.

“Les mamelles de Tiresies” (drame surrealiste), escrita com a obra de teatre per Guillaume Apollinaire al 1903,es va estrenar al cap d’un parell d’anys, i va ser un escàndol. Convertida en ópera per Francis Poulenc es va reestrenar al 1947 a l’Opera – Comique de París. Es una opera bufa amb aires feministes, i antimilitaristes, amb un evident canvi de rols, masculí-femení. Per primer cop es determina quelcom com a “surrealista”. En paraules d’Apollinaire: “Quan l’home va voler imitar el fet de caminar, va crear la roda, que no s’assembla gens a una cama. I es així que va fer surrealisme sense saber-ho”.

A Berlín, George Grostz fa dibuixos carregats d’una ácida critica social, retrata la efervescent i marginal atmósfera dels anys vint, el període de entre guerres de la República de Weimar, l’ascens del nazisme, quan encara, Berlín era una festa.

És la época daurada dels Ballets Russos, dirigits per Sergei Dhiaguilev, amb el mític ballarí Nijinski. Al 1917, Jean Cocteau escriu “Parade” per encàrreg de Dhiaguilev, amb llibret d’Apollinaire, decorats de Picasso, i música d’Erik Satie, l’estrena va ser un escàndol monumental. Jean Cocteau, és un altra dels artistes del dadà al surrealisme, que mai no va pertanyer a cap dels grups, ni grupuscles parisencs. La seva poesia i la seva filmografia, així com els seus dibuixos, el situen entre els grans representants del moviment.

S’estrena a París, al 1925, la “Revue Noire” o “Revue Negre”, en la que una joveníssima Josefine Baker, ballava amb una minifaldilla feta amb plàtans que feia embogir al públic. Al mateix any també es va estrenar a Berlín.

L’any 1929 Luis Buñuel i Salvador Dalí, estrenen amb gran èxit al l’”Studio 28” de París el film, “Le chien andalou”, el fet de que fos un exit, no va complaure gens a Dalí. Al cap d’un any estrenen “L’Âge d’or”, que aquesta vegada, si, va provocar un escàndol antològic. Al vestíbul s’hi exposaven obres de Joan Miró, Henri Masson, Max Ernst i Man-Ray, no en va restar cap de sencera, grups d’extrema dreta les van malmetre totes, i van destruir part del cinema, mentre el públic arrancava les butaques i les llençava contra la pantalla en la que es projectava el film.

El poeta Federico García Lorca, empren viatge a Nova York a bord d’un transatlàntic, fugint de l’éxit sense precedents que havia obtingut el seu llibre de poemes”Romancero Gitano”. A la gran ciutat escriurà el recull de poemes més poderós del segle XX, “Poeta en Nueva York”, i una de les obres més transgressores del seu teatre irrepresentable: “El Público”, escrit entre Nova York i Cuba, obres que semblen estar marcades a foc per la tragedia de l’home modern, i son un ressó permanent d’avantguarda.

TERCER PASSATGE

ATZAR—————TROBADA—————-PASSIÓ, defineixen d’una manera o altra el surrealisme. Però que ningú no s’equivoqui, que ningú no se’n digui pare, si gratem una mica, trobarem precedents entre els poetes romàntics, els pintors i poetes simbolistes, Arthur Rimbaud ho era , inclús entre els trobadors dels segles XI al XIII, que van transgredir les normes en desvetllar el llenguatge i l’esperit de la passió. Guillaume Apollinaire li va donar el nom, André Breton se’l va trobar. Va considerar l’automatisme com la clau suprema cap al meravellós, però tampoc ell no va poder escapar de la maledicció: la destrucció, en aquest cas per excés de dogmatisme.

La escriptura automàtica, realitzada en un estat de transit, probablement te arrels que s’aferren a les cultures arcaiques, però a principis del segle XX, està relacionada amb les sessions espiritistes que es realitzaven en els selectes salons privats de moltes cases europees, i sobre tot parisenques. De fet, no cercava altra cosa que aplanar el camí entre dos móns aparentment antagònics, el físic i el psíquic, sense cap mena de censura, connectar l’ocult costat fosc i el lluminós, i així obrir les portes barrades de la percepció, i pel mateix camí, de la mateixa manera, i amb els mateixos estris: paper i llapis, sorgeix com per art de màgia, el dibuix automàtic.

Caminar, sense rumb, sense cap destinació, caminar. Mirar, observar, un tarannà propi dels surrealistes, com avants ho havia estat dels romàntics, dels qui sens dubta en son hereus. I un altra cop la fulgurant i erràtica presencia d’Arthur Rimbaud, i aquells poemes constel·lats i roents, que van meravellar als seus contemporanis i continuen fascinant-nos. Caminar, deambular. Guaitar als cafès, a les botigues, arreplegar fustes, pedres i deixalles diverses a les platges verges, i als camins, navegar a mar obert, i a la deriva, en un inevitable comportament lligat inconscientment a l’atzar, en el que es fa evident l’estrany vincle entre totes les coses i un mateix, a la recerca de quelcom meravellós, inesperat, l’atzar, quelcom potser no més intuït. “L’amour fou” de Breton. És d’aquí que neix l’objecte trobat, el tresor, que en general no sol ser res d’excepcional, si no es per aquell qui el troba, i que en un rapte passional se l’endu a casa, potser d’amagat, ocult sota l’abric, sense saber per què, un fet voltat de misteri i d’una certa morbositat que l’apropen al pecat. O…potser és al revés, potser és l’objecte el qui emana un màgic fluid, una espurna, i és ell el qui tria l’artista que el farà meravellós als ulls dels altres. Alló que per qualsevol no passava de ser una rampoina, esdevé una obra d’art.

L’artista, si es destra, tot respectant al màxim la troballa, ha de ser molt curós en la seva manipulació, de manera que no malmeti els trets essencials que l’han captivat, i la fan tant preuada, trets que poden veure’s arruïnats pels excessos que provoca la passió.

Ara, la fotografia digital, amb la seva immediatesa i la seva brillant resolució, ens permet prescindir de l’objecte original, i és així que passarà a formar part d’un arxiu de troballes singulars, malgrat que l’objecte físic és el qui atresora el magnetisme que el fa especial. Axó no vol dir que no sigui possible captar fotogràficament, fins i tot el més subtil, i transmetre-ho. Man-Ray ho va fer i li va donar a l’objecte vulgar la dignitat d’obra d’art.

De vegades, poden passar anys, i l’objecte trobat, també el dibuix verge, continuen sent fascinants, tant, que l’artista no sap com, ni per on començar a treballar-hi, per por que perdi la seva màgia inicial, el mateix pot passar amb una taca de color sobre un paper o sobre una tela, també al poeta, de vegades pot ser que fins al cap de molt de temps no trobi la paraula exacta que li donarà sentit al vers, i al músic. Però un dia, potser al tombant del crepuscle, o sota un cel radiant d’estels, en qualsevol carrer, potser a ple sol, o sota la pluja, en qualsevol conversa, o en qualsevol revolta, troba la manera, troba la paraula, el títol, o la nota que se li havia estat ocultant durant tant de temps, i la nau, finalment avarada, navega.

ANÉM A L’INSTINT, ANÉM A L’ATZAR, A LA INSPIRACIÓ PURA, A LA FRAGANCIA DEL DIRECTE

————————————-Josep Maria Rosselló-, Nit de Reis, 2014————————————-

BIBLIOGRAFIA

“DADÀ, historia de una subversión”, Henri Béhar, Michel Carassou. Edicions 62,”Península”. Barcelona 1996.

“L’amour fou”, André Breton. Editions Gallimard, París 1937.

“Manifiestos del surrealismo”, André Breton. Ed. Guadarrama, colección universitaria Punto/ Omega 1975

“Sketch de la nueva pintura”, Federico García Lorca. O. C., 1928

FI

Fotografies: Diputació de Tarragona. Arxiu fotogràficMuseu d’ART Modern. Alberich fotografs

Comments

comments