ALS SANTS I ALS MINYONS, NO ELS PROMETIS SI NO ELS DONS

Des de que faig vida retirada dels esdeveniments socials, no més rebo noticies de tant en tant i procuro que no destorbin la meva tasca, ni em prenguin el temps, tant necessari per realitzarla. Però darrerament, al món sencer hi ha un enrenou que sembla no tenir aturador. La cultura, pel fet de ser-ne un reflex i ser contemporània dels esdeveniments, pateix de taquicàrdia i estres. Sento una cridòria que prové d’aquest vertiginós carrousel, que ni els sòlids murs del meu castell poden aturar. Des de la Regidoria de Cultura, en una entrevista publicada al digital Tarragona 21.cat, que ve a ser com una mena de púlpit des del qual es pot pontificar a plaer, el regidor Sr. Josep Maria Prats, arremet contra tota la tasca realitzada a Tarragona en els darrers coranta anys, i sense cap mena d’embut i amb una autoritat irritant, després d’haver tancat el Teatre del Camp de Mart, i clausurat “El Teler de Llum”, carregant-se tot d’un cop el concepte d’art efímer, l’empren a cops d’espasa contra els festivals, el REC de cinema, i l’SCAN de fotografia, així com amb la programació de la resta de teatres de la ciutat, i com si encara no n’hi hagués prou, contra els artistes,tots, al seu parer, mancats del nivell desitjable. Un radical posicionament digne del més furibund dels dadaistes. Si Arthur Cravan, Marcel Duchamp, Francis Picabia, Tristan Tzarà… i d’altres, haguessin pogut llegir la seva entrevista, com ho he fet jo, Sr. Prats, l’aplaudirien a rabiar.
Ah! Aquells temps en que Picasso i els seus companys, de matinada, en sortint de la taverna
cridaven: “Morin els pintors pompiers!, morin els pintors pompiers”, mentre Don Pablo treia la
seva pistola i disparava uns quants trets a l’aire, entre els aplaudiments dels amics i l’esglai del
veïnat.

Segons he pogut deduir, destil·lant les paraules del Sr. Regidor, fa coranta anys que el rei va
despullat, i ningú mai no gosat dir-li. Ara, tot d’un cop, una veu il·luminada li ha fet veure la
seva nuesa entre els parracs que durant tot aquest temps, a tothom li van semblar sedes. Un
comportament radical, propi del Dadà, del qual l’any passat es va commemorar el centenari.
Tot just en aquestes dades en que estic escrivint el present article, es celebrava arreu, com
enguany “La nit dels Museus”. Jo vaig presentar un documental :“Opus Dadà”, de Pep Escoda i
Carles Izquierdo, al Museu d’Art Modern de la Diputació, amb la col·laboració d’Oriol Grau i
Mónica Lopez, de la extingida “Sala Trono”, en la lectura del poema: “Empresa de demolició”,
trobat dins una ampolla a la Platja del Miracle, publicat en un opuscle realitzat per Silva
Editorial. Ara fa un parell de mesos, en una visita concertada amb el Sr. Prats, n’hi vaig regalar
un exemplar, no voldria pas que el contingut d’aquest opuscle, del poema en concret, hagi
estat el detonant que ha provocat el present terratrèmol. Però si així fos, caldria considerar
que ha estat tot un èxit. Els posicionaments dadaistes, son més aviat propis de radicals artistes
adolescents. Que hagin arribat a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona. És un
triomf!
Tot plegat ha succeït, mentre l’extraordinari cantant de jazz portuguès Salvador Sobral, amb
una balada que és quasi un murmuri i una interpretació al límit de l’esgarrifança, , polvoritzant

tots els topics, ha guanyat el festival d’Eurovisió, i ha fet realitat allò d’en Dylan de que “Els
temps estan canviant”.
Convé destruir-ho tot per crear altra cop. No està mal. Però cal tenir en conta que els
dadaistes, no més pensaven en que calia destruir-ho tot, i en el breu temps de la seva
existència, avants de ser engolits pels surrealistes, mai no van pensar en realitzar una nova
creació, i no se’n van adonar de que mentre estaven destruint, anaven creant, per que son
dues accions indissolubles, de la mateixa manera que ho son l’oci i la cultura . L’Ajuntament
desitja cultura d’alta volada i proposa un plantejament cultural sòlid. L‘oci resta pel sector
privat. Endavant!. Si fa coranta anys les institucions haguessin creat els ponts de col·laboració
necessaris entre els dos móns, probablement les coses haurien anat d’una altra manera. Ara,
després del que ha plogut en els darrers deu anys, dubto que resti una sola empresa disposada
a apostar per finançar la cultura. En tot cas, el desig de dur a terme el projecte de la “Xarxa de
biblioteques”, que ja he tingut el plaer d’escoltar en la veu d’anteriors regidors de diversos
partits, i mai no ha acabat de reeixir, serà bo pel futur de la ciutat. L’home te la capacitat,
sembla ser innata, de fabular. Vostés, els politics, des de la posició que els hi concedeix el seu
càrrec electe, i amb un sou garantit, poden fer-ho a jornada complerta. Ara, Sr. Prats, caldrà
veure si sota el seu comandament, la ciutat de Tarragona esdevé punta de llança de la cultura
contemporània. Jo me’n torno al meu castell i miro el mar des del balcó, esperant.