Carpe diem! La humanitat sencera auria de celebrar a diari la vida, com ho va fer
Violeta Parra amb la seva cançó. Aquest misteriós impuls, gracies al que som. Llamp
silent que a cada instant es fa evident davant els nostres ulls, sense que li concedim la
mes mínima importància, de tant com n’és de quotidiana la seva presencia.
“Vida”, és un projecte de l’artista reusenc Jordi Abelló, que ha vist la llum de la mateixa
manera que esclata una llavor, en una celebrada exposició al Centre Cultural Sanfeliu
de l’Hospitalet. Treballs amb aproximacions científiques que hauríem de situar en un
estadi molt anterior a la prehistòria, peró que no mes podem veure i comprendre ara.
L’artista considera que si l’art consisteix en donar vida, calia investigar la vida, com si
tingues instal·lat un microscopi a la punta del pinzell.
Dibuixos, imatges capturades, i un treball complementari en vídeo, distribuït en vint i
un capítols, que van des del Big-Band, a la explosió de la bomba atòmica, i contenen el
misteri extraordinari de la vida al ventre matern. Un calidoscopi, segons l’artista un
vitrall, influenciat pels que va fer Marc Chagall a Zurich, així com per la darrera casa
construïda per Le Corbusier. Tots nosaltres contenim elements, com l’arquitectura,
que ens condueixen a pensar que totes les formes de vida que hi ha a la terra,
possiblement tenen un nexe comú. Una experiència sorprenent en la trajectòria d’
aquest artista sempre introspectiva, i a cops abismal, sempre interessant, i no sempre
grata. Un artista valent, coronat pels deus de l’Olimp. Els seus dibuixos ens apropen al
surrealisme més depurat, ens mostren el nostre interior, sense parar conta en
l’esgarrifosa que pot ser aquesta visió als nostres ulls, com si aquesta dissecció es
mostrés públicament a l’aparador d’una casa d’ortopèdia. Connectors d’ordinador
insertats en circuits, prospectes d’andròmines humanitzats pel propi artista,
connexions que tenen a veure amb una realitat més que figurativa i que corresponen a
la nostra capacitat de comunicació. Una visió dura d’un futur que s’aproxima, cada cop
mes proper al món màquina del film “Metròpolis”. Tot plegat a la recerca l’origen de la
vida, potser va ser la pols dels estels, la d’origen solar o planetari, un misteri
transportat per primitives aurores boreals arribades a la terra, abans de que el temps
fos Temps. I l’aigua, aquest element tant preuat, que malgrat que no en siguem
conscients, és el mateix que va ser a la prehistòria, i abans. Ni una gota més ni una
gota menys. Som aigua, i l’aigua ens mostra com n’és de potent el reciclatge de la
natura. Vida.
La fascinant bellesa de les galàxies, o la de les visions microscòpiques que ens
permeten veure el món sempre intrigant dels sers no visibles a l’ull humà. Mons
inquietants que son al nostre món i que Jordi Abelló ens mostra en dibuixos trucats i
fotogrames. Vida que diàriament és al nostre entorn, en l’’arravat emocional dels
adolescents que es reuneixen al Passeig de Sant Antoni, o el dels patinadors, els
“Skatboys”, que apassionats fan figures i tombarelles, sota el meu balcó. Vida, als
arbres d’on els estornells emprenen el vol fent un núvol de punta de coixí sobre el blau
del cel mediterrani.
Bellesa i vida, si, una bellesa insolent i a cops tenebrosa, i vida, vida!, batecs, llavors
que esclaten, insectes quasi invisibles, investigació profunda al voltant d’un misteri.
Trencàvem motlles,
empaitant estels brillants
I dibuixàvem a l’aire
La paraula ART.
