Als anys cinquanta del segle passat,a la la sempre àurea Tàrraco, hi havia un nen d’ulls lluents i cabells rinxolats, que de ben petit ja volia ser pintor i, arreplegava paperets de colors, retalls de roba i filatures que trovaba al carrer, i com si fossin tresors, els desava en una capsa misteriosa, que després oblidava. Una llarga trajectòria plena d’il·il·lusions i entrebancs. De vegades, si. De vegades, no. Amb més oblits que records, en la que han estat les dificultats, i no tant els triomfs, les qui l’han modelat com a persona i com artista. I malgrat ser un pel geniüt, o potser per aixó ha guanyat batalles i duels en diversos territoris, i ha tingut la fortuna de fer amics.
No és gens fàcil parlar d’un mateix, sense caure en els paranys de la desmemòria o dels records idealitzats i fins i tot complaents. Potser fora millor, tot emulant a Arthur Cravan, disparar un tret a l’aire i emprendre una cursa veloç cap al futur.
Ara, quan el món que hem conegut fins no fa gaire s’esmicola com si fos de guix. I la cultura, considerada com un bé prescindible, lluita i sobreviu condicionada, per no caure presa a les urpes dogmàtiques dels llops famolencs o en les aigües tèrboles de l’oci. Ara quan volem atrapar la utopia per la cua. Els representants d’aquesta històrica ciutat, que és la meva, m’honoren atorgant-me el reconeixement de “Fill predilecte de Tarragona”. Nomenament del que en vaig tindre grata i sorprenent noticia, en ple solstici d’estiu. Mentre cremaven les fogueres de Sant Joan, en magna opera flamígera.
Benvingut el temps de les lloances, siguin com la pluja sobre la terra, que fructifica, i fa esclatar el verd fullatge als arbres, fa néixer les flors i les fruites als camps i als horts, als jardins i als cors dels vianants i dels patinadors. Diuen que les mans pintades al retall en l’espai més profund de les coves ancestrals del paleolític, no son d’un sol artista, si no de molts, que a traves dels segles, en silenci, o no, i a la llum rogenca de les torxes, varen anar deixant la seva empremta a la vora dels anteriors, en un ritual de permanència i de continuïtat . En resten els trets, els supòsits i, la boira borrosa del temps. Influencies , coneixements, rastres difosos que s’escampen pels treballs de l’artista. El caliu de la amistat de tants companys amb els qui he fet camí ,i es clar, l’ Art. Aquest mag exigent, singular en masculí, femení en plural, que amb el seu calidoscopi, vela i desvela a l’atzar marrades i ramals.
Si som, és per que d’una u altra manera, som la suma dels qui ens han precedit. Caminem amb passes vacil·lants, per camins incerts, sobre les petjades que van deixar altres caminants. I la pols del món emmotlla les nostres petjades que s’aniran esborrant amb el pas dels que vindran, mentre mirem l’univers constel·lat sobre els nostres caps, com un immens paraigües.
Em complau rebre aquest nomenament. No tant com un privilegi, si no com un acte de generosa amistat de la ciutat, que malgrat que sovint sembla adormida com una deessa clàssica. Com el mar, bull i batega en la sang de la gent que dia a dia la fa viure. Gràcies.
————————————-Josep Maria Rosselló————————————————————-
Fotografia: “Diari de Tarragona”, 16-2-2014
