ÓPERA MUDA
Per la presentació de la exposició al vestíbul del Teatre Tarragona.
Recitat del “ Soneto de la guirnalda de rosas”, de Federico García Lorca
Sobre el silenci, amb les mans tintades de blauet, vaig traçar un oval a l’aire, utilitzant els meus braços a mode de compàs. L’oval va restar imprés sobre l’espai. Tot d’un salt em vaig distanciar, per a poder-lo observar. L’oval deixava al descobert l’impressionant megàlit ferit del Clot del Mèdol que des del centre irradiava geometries i convertia l’espai en un gegantí rellotge solar. Un acte d’agraïment a la terra que va permetre als nostre ancestres romans extraure la pedra per a construir els monuments de la ciutat, un ritual de la aristocràcia dels arquitectes romans, que engalana les terres de Tamarit de Mar. Thamar, paraula àrab que vol dir palmera. Thamar, nom de la germana d’Amnón, els bíblics germans incestuosos del poema del “Romancero Gitano” de Federico García Lorca. Tamarit, bosc de palmeres, palmeral que també dona nom a la finca d’Amèlia, la cosina del poeta, personatge central d’una de les seves obres inconcluses, a la vora de la Huerta de San Vicente a la Vega del Guadalquivir, en terres de Granada.
El paisatge pintat és diferent al paisatge real, i tanmateix conserva els trets i el caràcter que li son propis. El daurat de la pedra, i el verd frondós de l’univers vegetal, aquest color predilecte que Lorca relaciona obertament amb l’erotisme, i que simbòlicament tant pot significar vida, com mort. Poesia pura. Verd i ocre rogenc com els colors de l’occident de Cuba que tant havien fascinat al poeta. El Mèdol, un espai creat per la ma de l’home, tant proper al lorquià “Teatro bajo la arena”.
El relat que Lluis de Salvador ens ha deixat de la visita de Lorca al Clot del Mèdol l’any 1935, seguint el consell, quasi la imposició del músic i compositor D. Manuel de Falla, es exquisit, no tant sols pel fet de qualificar-lo d’escenari únic, si no per que tot parlant d’arquitectura, el poeta fa referència a la extrema bellesa dels xiprers. Possiblement Falla, coneixia El Mèdol, per que a principis del segle XX, va acollir els mítics “Concerts Natura”, que li van atorgar la denominació d’Escenari Natural de Catalunya-
La percussió visual de la pluja sobre les garlandes que commemoren el 80 aniversari de la visita del poeta a Tarragona, recorda el so dels aplaudiments finals d’un públic entregat i emocionat, pluja que ja ens va beneir quan varem presentar el llibre “Lorca, la incògnita visita” ( Work in progress) i ara es concreta en un toll ovalat, format inicial de l’espai escènic, on suren alguns pètals, i un guant blanc com un nenúfar, pell de la pell, que ens mostra una enigmàtica clau, “Opera muda”, que amb la exposició d’alguns dels estudis previs al tríptic, dona títol a la mostra. Opera muda, en la que la emoció s’intensifica en el silenci de la pintura. El silenci, tant preuat en els temps actuals, invadits pel brogit permanent, que no ens permet escoltar la llunyana veu dels estels, ni la de la selva que s’apropa.
Just a uns metres d’aquí on som ara, hi havia el Teatre Modern, on Lorca va estrenar les seves obres, amb Margarida Xirgu com a mascaró de proa del seu vaixell i on Lluis de Salvador va entrevistar al poeta. I tornant als “Concerts Natura” del Mèdol, mai no hi va haver un últim concert, per que el dia en que estava previst, va ploure a bots i barrals i es van veure obligats a suspendre’l. Al cap d’una setmana, es va celebrar amb tots els honors, aquí, a l’antic Teatre Tarragona, que ocupava aquest mateix espai fins no fa gaires anys.
Aquest acte d’inauguració, obra el teló dels actes de commemoració del vuitanta aniversari de la visita de Lorca a Tarragona: “LORCATS TGN 80”. I aquest tríptic que vaig titular “Una platja per a tu”, resta com el memorial d’un desig. El poeta, en la entrevista que li va fer en Lluis de Salvador, diu que volia fer-se una casa al Mediterrani, és per aixó que li vaig pintar una platja, que ara ja és una platja per a tots els que, com Lorca, assumim la incertesa com un ingredient poètic.
——————-Josep Maria Rosselló———————–
TRAGICOMÈDIA LORQUIANA CARREGADA DE MISTERI
en quatre interrupcions d’una dormida
DIDASCÀLIA
Un obrir i tancar d’ulls.
Com un obrir i tancar d’ulls.
En un obrir i tancar d’ulls.
L’escena s’il·lumina tal com s’obren els ulls.
Els ulls de l’espectador com una finestra cap endins.
S’obren els ulls de l’espectador tal com s’il·lumina l’escena.
L’acció transcorre en un obrir i tancar d’ulls.
Fugissera com un somni.
L’escena s’enfosqueix tal com es tanquen els ulls.
Obrir i tancar els ulls.
Tantes vegades com calgui.
Seguint les indicacions de l’Autor.
DRAMATIS PERSONAE
Margarida Xirgu
El Periodista
El Poeta; després, l’Arlequí, el Mariner, el Jugador de Rugby, el Pallasso, el Prestidigitador,
el Catedràtic d’Economia i l’Atleta
El Ciutadà Anònim
Antoñito el Camborio
Ignacio Sánchez Mejías
Una mà republicana
Dos números de la Benemèrita
Un Toro; després, el Minotaure
Una colla de Capgrossos
Salvador Dalí
Luis Buñuel
PRIMER OBRITANCAMENT D’ULLS
XIPRERS
S’obren els ulls.
L’escena és ocupada per un bosc de xiprers.
Treu el cap d’entre el verd d’un xiprer la Xirgu. Somriu de cara al públic. S’amaga.
Treu el cap d’entre el verd d’un altre xiprer el Periodista. Va per parlar però li agafa un
atac de tos que no pot deturar. S’amaga.
Treu el cap d’entre el verd d’un tercer xiprer un Ciutadà Anònim. Rugeix com el lleó de la
Metro. Acaba el rugit ensenyant les dents, malèvol. S’amaga.
Apareix el Poeta per un dels laterals. Té la sensació que algú el persegueix. Camina de
pressa. Evita de xocar amb els arbres i gira el cap enrere per comprovar si continuen
seguint-lo. En arribar al mig de l’escena, es detura. Busca alguna cosa a les butxaques
dels pantalons.
Els ulls, rendits de son, es tanquen.
SEGON OBRITANCAMENT D’ULLS
SEPULCRES
S’obren els ulls amb tranquil·la despreocupació.
L’escena és ocupada per una estesa d’antics sepulcres. Al fons, les portes de ferro de la
Necròpolis.
El Poeta apareix per un lateral, saltant per damunt dels sepulcres, com jugant a la
xarranca.
La llosa d’un dels sepulcres es desplaça a un costat. Per l’esvoranc que queda al
descobert, treu el cap Antoñito el Camborio.
La llosa d’un segon sepulcre es trenca pel mig. Un dels fragments cau a l’interior. Per
l’esvoranc lliure, treu el cap Ignacio Sánchez Mejías.
La llosa d’un tercer sepulcre es desplaça uns pocs centímetres. En surt una mà enarborant
una bandera republicana.
En aquest moment s’obre d’una revolada la porta del fons i apareixen les ombres negres
de dos números de la Benemèrita.
Els ulls es tanquen de pressa.
TERCER OBRITANCAMENT D’ULLS
EL BRAU
S’obren els ulls amb dificultat.
Amb dificultat, vacil·lació i pena es mantenen oberts.
Un toro monumental apareix enmig de la plaça del poble.
Detalls d’Els afusellaments del dos de maig, de Goya, es projecten sobre la pell del toro,
que de moment resta immòbil.
El Poeta emergeix des del pati de butaques i puja a l’escenari per una escala lateral.
Poeta i banyut es desafien només amb la intenció.
De cada finestra i balcó que aboca a la plaça en surt un Capgròs vuitcentista.
Moment de vacil·lació. Els ulls es tanquen i obren repetidament, com no volent donar
crèdit al que veuen.
El que veuen és el Minotaure que, a cop de bescoll, llençant esbufecs carregats de núvols
de color magenta, fa voleiar el Poeta que, a cada embestida, es transforma en Arlequí,
Mariner, Jugador de Rugby, Pallasso, Prestidigitador, Catedràtic d’Economia i Atleta.
Els ulls, malgrat tot, no poden aguantar la presència del monstre i es tanquen.
QUART OBRITANCAMENT D’ULLS
NAVALLA
S’obren els ulls molt oberts, com presos d’un gran astorament.
Hi ha uns quants xiprers esclarissats, algun de raquític. La Lluna esquiva els xiprers.
El Poeta, en la mateixa posició que a l’Obritancament primer, continua furgant a les
butxaques.
Al fons, entre els xiprers, dos tricornis lluen a la llum de la Lluna.
D’un dels xiprers en baixa Salvador Dalí. Mira en direcció al Poeta. Li fa adéu amb la mà i
se’n va.
D’un segon xiprer en baixa Luis Buñuel. En arribar a terra, mira al Poeta, li fa adéu amb la
mà i se’n va.
D’un tercer xiprer en baixa el Ciutadà Anònim. S’atansa al Poeta, que encara furga a les
butxaques. Dóna un tomb al seu voltant com volent assegurar-se d’alguna cosa. Tancat el
cercle, l’assenyala amb un dit mentre mira el direcció als tricornis.
El Poeta per fi troba el que buscava. Ho treu i ho mostra. És una navalla, que atrapa la
llum de la Lluna i la hi estampeix al rostre.
Sona la descàrrega d’una execució.
Els ulls no mostren cap mena d’interès pel que passa a escena i es tanquen.
———————————————–
