Davant les impactants noticies , les aterridores imatges publicades als diaris, i emeses a la televisió sobre els atentats a Barcelona i Cambrils, amb el ressò d’altres, consumats a diversos llocs d’Europa. Perpetrats per terroristes, que com tants altres immigrants havien estat acollits a Catalunya, les preguntes es succeeixen una darrera l’altra. Els “per què?”, s’acumulen, cerquen inquietants les causes, motius, raons, i qüestionen la situació sense trobar respostes clares. Amb tristesa i estupor, descobrim que tenim la casa plena de corcs.
Resulta, si més no, intrigant, que per dos cops l’obra pública de Joan Miró s’hagi vist involucrada en dos dels atentats d’aquest tot just encetat segle XXI, sols pel fet d’existir, no eren aquets precisament els objectius, com tampoc ho eren totes les persones que dissortadament hi han perdut la vida. Per primer cop, a la tragèdia del World Trade Center de Nova York, on entre tantes altres coses, es va destruir el “Gran Tapís” de Joan Miró i Josep Royo, que havia estat realitzat a “La Farinera” de Tarragona als anys setanta. En parlava no fa gaire, al respecte d’aquest espai emblemàtic on els mestres van realitzar tota l’obra tèxtil amb un equip format per alumnes de l’Escola d’Art, avui repartida en col·leccions públiques i privades d’ Europa i América. Del “Gran Tapís”, no més en resten el magnífic cartró, estudi previ que conserva la Fundació Miró de Barcelona i que va estar exposat al Museu d’Art Modern de Tarragona, amb tots els Tapissos i sobreteixims realitzats a “La Farinera”, les fotografies de Català Roca, reproduïdes en el llibre “La Farinera, el teler del món”, de la col·lecció Tamarit, editat per Viena Edicions i la Diputació de Tarragona, que capturen diversos moments del monumental treball, i el film de Pere Portabella, que ens mostra fragments de la seva execució, i la sortida del tapís per un esvoranc que es va tindre que practicar en un dels murs de “La Farinera, per poder-lo treure a l’exterior, enrotllat com un gran cuc, camí de la seva exposició al Gran Palais de París abans de viatjar a Nova York, on desprès d’estar exposat al públic durant vora coranta anys, i ser fotografiat per milions de turistes, va trobar la seva destrucció. L’Estat Islàmic, cervell dels atentats te per costum destruir tots el vestigis d’antigues cultures que troba al seu pas, tant si son islàmiques com no. El “Gran Tapís”, tot i no estar contemplat com a objectiu, ni pertànyer a la classificació arcaica, es pot sumar perfectament a la destrucció dels Budes de Bamiyan, a l’ Afganistan, i als monuments i escultures destruïdes als museus dels territoris ocupats a foc i sang.
Ara, tot el contrari, el mosaic de paviment situat al Pla de l’Os de les Rambles de Barcelona, on Younes Abouyaaqoub va abandonar la furgoneta, després de deixar darrera seu, morts i ferits estesos per tota la Rambla. Sembla haver aturat el cop. Un mosaic, obsequi de Miró a Barcelona, creat per donar la benvinguda a tothom qui arriba al nostre país, terra d’acollida i agermanament amb tots els pobles del món. Una obra brillant, com quasi totes les del mestre, inspirada en les rosasses de les catedrals, avui li he sentit explicar a Luis Permanyer. Obres que com llavors sota terra, esclaten a l’interior de l’artista, emergeixen i creixen potents mirant al cel, cercant estels, planetes i constel·lacions en les que emmirallar-se, mentre escolten el cant dels ocells, el so cristal·lí de les fonts i la remor de les ones a la platja. Concebudes, i a cops realitzades al Camp de Tarragona, i a Tarragona mateix, a París, a Barcelona, o a Palma de Mallorca. Aquest mateix Camp de Tarragona on els terroristes, camuflats d’okupes en cases abandonades perpetraven la tragèdia, adolescents poc il·lustrats, infectats pel virus de l’odi, transmès pel no tant jove Imam de Ripoll, que els ha anat transformant en reaccionaris furiosos en contra de la vida en llibertat. Aferrats a lleis arcaiques, mai contemplades en la religió islàmica, i en nom d’un deu creat en el seu imaginari, bandera de l’ Estat Islàmic, s’ han abocat a una guerra santa, la “Gihad”, de financiació molt limitada i resultats esfereïdors en contra de la nostra civilització, en la que els musulmans, precisament, resulten ser les principals víctimes. A Cambrils han intentat dur a terme un acte de terror semblant al de les Rambles, i després de deixar un rastre sinistre de vianants atropellats, quan no ferits i assassinats a cops de ganivet, els Mossos d’Esquadra en una eficaç actuació han abatut als terroristes. Era primera hora de la nit, i el mar es va quedar de pedra.
La potencia de l’ obra de Joan Miró, transcendeix d’ella mateixa, representa la vida en tot el seu esplendor i la relació còsmica de tot ser viu amb l’univers. Voldria creure que la seva poderosa màgia, va fer que la maquina infernal s’aturés just en arribar al punt de l’emplaçament del seu mosaic al Pla de l’Os, tallant en sec la seva sinistre ruta criminal. Potser la intervenció d’una potencia superior a tots nosaltres, i el poder de l’art, han desbaratat els plans del que hagués pogut ser una massacre de més gran abast, que la que hem viscut. Ara sabem que volien atentar en llocs emblemàtics, i la deflagració de la casa d’Alcanar, on ocultaven i manipulaven els explosius els ho va impedir, la visió del núvol en forma de bolet, provocat per l’esclat, enfilant-se cel a munt és inoblidable. Dissabte passat, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van convocar una manifestació “sense por”, que va ser massiva, en resposta als atentats. Quan el riu de manifestants va arribar a la Plaça de Catalunya, la portaveu de la fundació Ibn Batuta, Miram Hatibi, i la actriu Rosa Maria Sardà, es van dirigir al públic, culminant el seu parlament amb el fragment d’un text de Federico García Lorca:
“ La única calle de la Tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros y antigua de sangre”.
I La Sardà, esplèndida recitant Joan de Sagarra:
“ Vostè sap què és, la Rambla de les flors?… És la sala de ball de Barcelona.”
Després va sonar “El cant dels ocells”, de Pau Casals, en un silenci ensordidor, interpretat pel violoncel·lista Peter Thiermann i l’estudiant de violoncel Guillem Gràcia.
Mentre la guerra contra Estat Islàmic continua a L’Irak i a Siria, que en el passat varen ser veritables vergers, bressols de cultura, ara territoris erms i arrasats. A la manifestació, hi varen haver pitades i escridassades dirigides al Rei i als representants del govern espanyol, per la seva implicació en la venda d’armes a l’Aràbia Saudí, que finància Estat Islàmic.
Les flors trepitjades renaixeran, no seran les mateixes, però seran flors. El mosaic de Miró, ara icona de dol, demà tornarà a donar la benvinguda a tots el ciutadans del món.
