La placa de La Farinera
Després d’un florit ram d’articles, la majoria publicats al ‘Diari’ i posteriorment reunits en un opuscle editat per Bibliòfils de Tarragona, ‘Set articles i un gat’, vàrem aconseguir traslladar el ‘Tapís de Tarragona’
L ’any 2007 vàrem aconseguir traslladar el Tapís de Tarragona, de Joan Miró i Josep Royo, realitzat l’any 1970, propietat de la Creu Roja de Tarragona, del Museu d’Història al Museu d’Art Modern, amb la inestimable col·laboració del llavors vicepresident de la Diputació, Albert Vallvé, la directora del MAMT, Rosa Ricomà, i el director del Museu d’Història, Lluís Balart.
Tot plegat havia començat temps enrere, quan el periodista i crític de teatre Joan de Sagarra va vindre a Tarragona per veure dues exposicions meves. Sortint de l’Antic Ajuntament, en Joan em va dir que tenia interès en visitar la Casa Castellarnau, ja que és descendent d’aquesta noble nissaga. Jo el vaig acompanyar encantat. Així que vàrem entrar a la Casa Castellarnau / Museu de la Història de la Ciutat, voldria haver-me fos. Davant nostre, el Tapís de Tarragona, ple de pols i aixafat darrere d’un vidre, amb els laterals al descobert. En Joan em va preguntar què era i li vaig explicar que no se li acudís comentar en algun dels seus articles la seva visita a Tarragona, i fes referència al lamentable estat de conservació d’una obra tan emblemàtica, que porta el nom de Tarragona inscrit en el seu ADN i que va ser un obsequi d’agraïment de l’artista al doctor Orozco, el qual va operar la seva filla després d’un greu accident.
L’arribada del Tapís al Museu d’Art Modern, que reunia totes les condicions per a la seva conservació, va ser celebrada per tothom. En Josep Royo, que l’havia realitzat a partir d’uns dibuixos i una tela del mestre, es va dedicar amb passió a retornar-li la seva esplendor original. Mentrestant, el MAMT en col·laboració amb la Fundació Joan Miró, treballaven per organitzar una ambiciosa exposició dels tapissos i ‘sobreteixims’ realitzats per Miró & Royo, a La Farinera de Tarragona. I jo, amb en Josep Royo, elaborava un text per a un llibre que després van coeditar la Diputació, el MAMT i Viena edicions, de la col·lecció Tamarit: La Farinera de Tarragona, el teler del món, amb pròleg de Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró. Aquest llibre reuneix per primer cop la catalogació completa de tots els treballs realitzats pels dos mestres.
El dia de la presentació, la llavors regidora de Cultura de l’Ajuntament, en funcions, Begoña Floria, en el seu discurs, es va comprometre a instal·lar una placa commemorativa al mur exterior de l’edifici construït al solar on hi va haver La Farinera, la vella fàbrica de farina de Tarragona que, estant en desús, es va convertir en l’espai de treball de Miró & Royo, i d’un equip format per alumnes avançats de l’Aula de tapís, que en Josep dirigia a l’antiga Escola d’Art, avui Museu d’Art Modern. Un espai d’on van sortir magnífics treballs que avui són en col·leccions de tot el món, entre ells el Tapís de la Fundació Miró de Barcelona, el de la National Gallery of Art de Washington i el malauradament destruït Gran Tapís del World Trade Center de Nova York. En Josep i jo vàrem decidir que la placa havia de ser quelcom diferent de l’habitual i, per tant, crearíem un original que parlés del que havia estat aquest prodigiós espai, per a posteriorment fondre’l en bronze. Jo vaig triar una magnífica fusta trobada, que tenia desada com un tresor al meu taller. Vaig escriure un breu text que vaig transmetre als interessats i, un cop aprovat, el vaig tallar sobre la fusta. Va costar molt més del que em pensava, la fusta vella, un tauló d’obra, tenia unes vetes duríssimes i traïdores, però finalment me’n vaig sortir. A la banda esquerra vaig preparar un petit teler, potser el més petit del món, perquè en Josep Royo hi fes uns nusos de tapís, d’aquests que el distingeixen, i que van fer que en el seu dia en Miró li atorgués tota la seva confiança, i el Minis- terio de Cultura li concedís el Premi Nacional de Tapís. La placa, amb el beneplàcit de tothom va sortir del meu taller cap a la foneria. Passats uns dies van enviar el pressupost: dos mil euros. Fondre una peça en bronze sempre comporta problemes, una placa, encara més. El preu de la fosa em va semblar més que raonable. Però va passar un mes, i dos i més, i al no obtenir cap mena de resposta per part de l’Ajuntament, vaig demanar que me la tornessin. Passat un temps, quan arran dels estralls de la crisi el projecte de la meva fundació se’n va anar en orris i vaig haver de tancar el taller, la placa, amb la col·lecció d’obres de la meva autoria, la vaig cedir al Museu d’Art Modern. Després el Centre d’Art de Tarragona va passar a anomenar-se El Teler de llum i va prendre com a mascaró de proa l’esperit de La Farinera de Miró & Royo. A través de la seva direcció, em van demanar tindre accés a la placa, amb la intenció de ferla fondre i instal·lar-la. I un altre cop, aquesta vegada des del MAMT, va viatjar a la foneria, pendent d’un nou pressupost. Tot i haver passat uns anys, la quantitat pressupostada per a la fosa va ser la mateixa. I, de bell nou, la placa va restar un mes rere l’al- tre a la foneria, i després d’un elegant toc d’atenció, va repo- sar durant uns mesos en un despatx de Cultura de l’Ajuntament.
En Royo i jo vàrem decidir no cobrar res, perquè finalment es pogués fondre la ditxosa placa. I res de res. Silenci. Al cap de més d’un any, l’original de la placa de La Farinera va tornar al Museu d’Art Modern. Agrairia que si algun dia decideixen fondre-la, m’ho facin saber. M’encomano a Afrodita perquè no hi posin una d’aquestes plaques funeràries que he vist col·locades en els darrers temps, substituint-ne alguna de les que jo havia dissenyat. És millor no posar-hi res. En tot cas, La Farinera, que en el seu moment no va rebre cap mena d’atenció per part de la ciutat, tot i ser una de les seves etapes de projecció internacional més brillants, restarà per sempre reflectida com en un mirall a les magnífiques fotografies de Català-Roca, i en la boirosa, per fortuna escrita, memòria de la Història de l’Art Contemporani.
