I L’ESTEL – COLOM VA EMPRENDRE EL VOL
—————————–Pas de zebra——————————–
Al bon amic, l’insubornable Jordi Rovira Soriano. Ara fa un parell d’anys, davant el magnífic esclat d’estelades a la manifestació de la diada de l’onze de setembre, el desig de tindre’n una penjada al balcó, el fet de desconèixer on podia adquirir-la, i la precària situació econòmica en la que em trobava, ranci fruit de la crisi, i del crac del projecte de la meva fundació, em vaig veure empés a pintar-me’n una. Ho vaig fer col·locant sobre un plafó de fusta, una de les senyeres que lluïm per festes als balcons de casa. El que hi vaig pintar va ser el triangle blau ultramar i l’estel blanc, amb subtils fulgors al seu voltant. Després vaig enriquir les barres amb petits tocs de pinzell, que la distingeixen de les altres estelades. En Jordi Rovira, el periodista i historiador amb qui hem engegat mil projectes, i n’hem realitzat uns quants, i que sempre va seguir de ben a prop les meves evolucions plàstiques, va ser el primer en veure-la penjada al balcó, i en fotografiar-la. Enguany, després de signar el manifest dels artistes visuals pel dret a decidir, que li va ser entregat el passat 30 de juny a la presidenta del Parlament de Catalunya, Nuria de Gispert. Ara no fa gaires dies vaig rebre per correu electrònic, els cartells realitzats pels artistes Ferran Garcia Sevilla, Enric Pladevall, Francesc Aleu i Joan Rabascall, sobre el Dret a Decidir, per“ARTVEUIVOT”, una proposta de la historiadora i critica d’art Pilar Parcerises, una invitació a afegir-me a l’estimulant projecte. L’any 2012, quan va començar aquesta engrescadora revolta, ja vaig realitzar un “Plegat” per l’equip de Mensula Studio, en el que una de les cares estava dedicada a l’”Experimental da Vinci” i l’altra a la joiosa manifestació de la diada. Tenia la recança de no haver escrit sobre el tema, que bé que s’ho mereix, i en diverses ocasions li vaig comentar a Jordi Rovira, com tantes vegades fent tertúlia al bell mig de la Plaça de la Font, però com que en parlo extensament en el text per a la segona edició de “Lorca la incògnita visita”, un projecte en el que en Jordi hi va estar directament implicat des del començament, vaja, ell en va ser l’impulsor, i els aconteixements sobre el pel nou de novembre es precipiten dia a dia, no havia trobat el moment de posar-m’hi. En Jordi em va dir que no ho forcés, que ben segur que trobaria el moment. Poc es podia pensar, que aquest moment coincidiria amb la seva mort, i que jo li dedicaria aquest text. Cal dir que els cartells que em van enviar des de Barcelona, eren prou bons com per provocar-me. Per realitzar el meu he utilitzat el mateix plafó on vaig pintar la estelada, sortosament encara en guardava les senyals, i en certa manera, l’esperit que fa dos anys va transformar la senyera. Les petges de pintura que hi va deixar el plàstic de bombolles que vaig utilitzar per embolicar el plafó, de manera que el teixit de la senyera no hi restés aferrat pel traspuat de la pintura, em recordaven grups de gent ordenats en fileres, en visió aèria, els vaig pintar de colors, i n’hi vaig afegir més, fins cobrir quasi tota la superfície del quadre així com les restes simbòliques del triangle blau. A sobre, l’estel blanc. Vaig començar per retallar-lo en paper, per veure exactament quin espai ocuparia en el quadre, el vaig enganxar amb un tros de cinta de precintar, i així el vaig anar passejant per la superfície pintada, i seca. El Llevant que bufava pel balcó va fer que una de les puntes de l’estel, s’aixequés i quasi es plegués sobre ella mateixa, aixó, la fragilitat i el tremolor del paper, van produir-me la impressió d’un ocell, un colom. Quan veus l’estel sobre la senyera al vent, també produeix aquesta impressió. L’any 1994, mentre treballava en la presentació de la exposició d’ “Identidades”, sobre la obra de teatre de Salvador Távora, quer tractava dels paral·lelismes entre la cultura andalusa i la cultura catalana, al Mercat de les Flors de Barcelona, vaig trobar a Raimon a la estació del Passeig de Gràcia, anava a veure a Ovidi Montllor que ja estava molt malalt. En la conversa, va sortir inevitablement, un tema que llavors era roent, l’enrenou que s’havia organitzat per uns barruers comentaris de la “Real Academia Española de la Lengua”, sobre les llengües vernacles, amb referència directa a la llengua catalana, amb el plus de la ignorància de que vernacles ho son totes les llengües que no son estrangeres. Jo li vaig dir que aquesta gent, en referència als qui havien fet els comentaris, desconeixien la historia i el fet diferencial català, i en Raimon, em va contestar que sí que el coneixien, i molt bé, però no l’accepten. El millor, em va dir, és passar d’ells i fer la teva. Jo li vaig respondre: I així es com hem d’estar tota la vida?, i també la dels que vindran darrera nostra. No!. Li vaig donar molts records per a l’ Ovidi, em va dir, Josep Maria, és una lluita permanent, esgotadora, sense treva. I va emprendre viatge a Valencia, i de Valencia a Alcoi, per dir-li adéu, al company i amic, el cantant Ovidi Montllor. Des de fa tres-cents anys, enguany es commemora aquest tri centenari, Catalunya arrossega entre parèntesi, la denominació de “Terra conquerida”. Convindria afegir-hi, fraccionada, i repartida entre els estats veïns, com botí de guerra, sovint amenaçada en els seus trets diferencials, com son la llengua i la cultura. – Hi ha una pregunta que fa molt de temps em balla pel cap, i que ningú no em respon: El concepte de “Terra conquerida” mai no prescriu?. Mai?.- Així que vaig donar per acabat el cartell, vaig trucar per telèfon a Jordi Rovira per que vingués a veure’l, també li vaig enviar aquest text, sovint ho feia per que la seva opinió em mereixia tots els respectes, i si tenia alguna dubta, la resolíem plegats. Va vindre a casa amb el seu fill, l’engrescador Jordi petit, el cartell el va entusiasmar, i com que duia la càmera fotogràfica, el va fotografiar. La imatge, me la va fer arribar al meu correu al cap d’una estona, i és la mateixa que acompanya aquest article. En el cartell, les quatre barres s’han dissolt amb la engrescada multitud, com si fossin un doll de confetti en una festa memorable. Finalment he pintat les lletres “ VOTEM”, en vermell, amb la meva, sempre renovada tipografia, i tot d’un cop l’estel – colom ha empres el vol. ———————————————–Josep Maria Rosselló————————————————–
