“EL ARTE EN LA CALLE”
Un projecte realitzat a Madrid, l’any 1986.
Eren els anys de la “Movida madrileña” i del “Pelotazo”. Jo, tot i tenir el taller a Madrid,
m’havia traslladat uns mesos a Sevilla, per pintar els telons de la obra de teatre “Piel de Toro”
de Salvador Távora amb La Cuadra de Sevilla. Després de la estrena, vaig tornar a Madrid, per
que em reclamava un altra projecte. L’amic i crític d’art Santiago Amón ja me’n havia parlat
quan va vindre a veure’m a Sevilla. Es tractava de treure profit de les tanques publicitàries
considerades obsoletes, ja fos per que s’havien fet velles o per que feien nosa. No era permés
exhibir-hi publicitat, i tampoc les retiraven per l’alt cost econòmic que representava la
operació, eren moltes en tot el territori espanyol, i restaven ruïnoses per tot arreu, sense cap
mena d’utilitat. La idea era exposar-hi reproduccions de les obres dels grans mestres de la
pintura espanyola del segle XX, i seguidament les dels joves d’aquella generació. Els artistes
triats van ser: Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró i Salvador Dalí.
Les trobades amb Santiago Amón, al meu taller del carrer General Arrando, o a la casa dels
promotors del projecte “ARA, espacio de creación”, al carrer de Doctor Arce, sempre eren
amenes, divertides, i fructíferes, malgrat que més d’un cop als altres els hi semblés que teníem
converses en llengua etrusca. “El Arte en la calle” va ser un èxit, i en Santiago donava xerrades
i conferencies arreu, parlant dels artistes. Jo preparava frenèticament els meus treballs
relacionats amb el projecte, dons em tocava ser el primer a exposar, després dels mestres.
També m’encarregava de preparar els “dossiers” de cadascun dels projectes, les obres que els
conformaven les triàvem en les reunions.
Tots els artistes exposats van ser molt bén rebuts pel públic, i així ho van reflectir tant els
mitjans de comunicació com les enquestes, especialment reeixit va ser el dedicat a Joan Miró,
que havia mort feia un any. I quan li va arribar el torn a Salvador Dalí, la expectació va ser total.
L’ artista, tot i estar postrat a Torre Galatea, conservava una lucidesa admirable, no més cal
llegir la darrera entrevista que li va fer Santiago Amón. El mestre es va engrescar amb el
projecte, va improvisar una frase per que acompanyés les reproduccions a les tanques: ¡Viva la
Gala!, i d’amagat ens va fer arribar una col·lecció de tremoloses signatures, per que triéssim la
que consideréssim més escaient per a reproduir-la. Tremolosa, si, però decidida i rotundament
daliniana. L’èxit va ser absolut, es va produir una imprevista connexió entre públic i artista,
tothom va percebre que Dalí, els donava una part d’aquell esperit malmés per la edad, mai
vençut, que encara bategava. Tant va ser així que en una reunió a Doctor Arce, varem acordar
tancar el projecte. Difícilment un altra artista, per més que s’hi esmercés, podia assolir un
repte semblant. I continuar, condemnava als artistes i al projecte. També varem acordar
repetir la mostra Salvador Dalí, com una culminació final, amb la reproducció d’altres obres
del mestre, un altra èxit. I el projecte “El Arte en la calle” es va donar per tancat. La “Plaza de
Salvador Dalí”, a Madrid, va ser fruit d’aquest projecte.
Les teles que vaig pintar per donar continuïtat a “El Arte en la calle”, amb la ambició de
conformar una exposició, com que eren de gran format, es conservaven enrotllades i van anar
a parar a un magatzem. No es van poder recuperar fins al cap de vint anys, amb les d’un altra
projecte de teatre realitzat a Roma “La Pascua popular flamenca”. Ara fa deu anys es van
poder veure al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona, dins el projecte “ Cadavre &
Grafitti”, que va ser fotografiat per en Pep Escoda.
El gran format dels treballs realitzats per “El Arte en la calle”, està relacionat amb el propòsit
d’evitar en lo possible els “pixels” que es produïen en les macro -reproduccions que llavors es
feien per a les tanques publicitàries, que no més desapareixien en la visió llunyana, però no en
la proximitat. També és el motiu pel qual s’han passat la vida a les fosques, enrotllades i
emmagatzemades, i per més que se’n tingui cura, la seva proporcióacusa el seu deteriorament.
Jo ens hi deia “Teles penjants”, “La venus de Montera” i el “Nocturno de 1986”i unes quantes
mes, estava previst exposar-les sense bastidor,com havien estat pintades, un treball
experimental, que un cop fotografiat, toca a la seva fi. Ara, amb les de la Pasqua, formaran
part de “Creació -Destrucció, teoria d’un projecte”, en el que mudaran de forma, i seran
repartides a trossos entre el públic assistent, i de les restes en sortiran dos llibres d’artista, un
per a la col·lecció del Port, i l’altra per a la meva col·lecció que està dipositada al Museu d’Art
Modern de la Diputació de Tarragona.
————————————————Josep Maria Rosselló————————————————–
