Passejar, passejar sense un objectiu concret, fent de la intuïció el nostre millor guia, i de la observació ,el planell perfecte, dons ens permet desvetllar secrets ocults en qualsevol racó del camí. Després de dos anys de documentació, Jordi Abelló ens mostra en una galeria virtual, filla de les noves tecnologies ( http://instagram.com/abellovilella), un projecte, fruit de la observació i de l’atzar, que ha nomenat “Compintaeltemps”.
Leonardo da Vinci, mostrava als seus deixebles, les suggerents formes que les taques d’humitat produïen sobre els murs. Taques on s’endevinaven, rostres, paisatges, batalles, i una munió de formes que observades atentament, els descobrien un món paral·lel, com si fossin el resultat d’un positivat fotogràfic primitiu de l’entorn, una estenopeica, que sobre els murs emulsionats, hagués anat capturant imatges a traves del temps.
En aquestes taques, raspats, ratllats, esquerdes, cranquejats, i en ocasions, fortuïtes intervencions humanes, o canines, s’endevinen formes, gests, que semblen pertànyer a d’altres artistes de tots coneguts, artistes que han estat i son en la història de l’art. No son, es clar, les seves obres, no. Però recorden d’una manera essencial la seva manera de fer. Abelló no determina a qui podrien pertànyer aquestes imatges del temps, però una rere l’altra conformen una galeria de l’atzar. Tant a prop de les accions “Dadà”, els “Ready-made” dels surrealistes, els objectes trobats, i tot el que es deriva del pensament en l’art contemporani. Quants artistes no deuen haver construït la seva obra, seguint aquests paràmetres?. Uns ho han ocultat, d’altres no.
El temps mostra al caminant les seves obres, fruit de la alternança del dia i de la nit, i del pas d’altres caminants desconeguts que fruit del seu deambular van anar deixant petjades. Després, les pluges, la molsa, primer verdosa, i després amb l’excés de sol, rovell i negre, va acabar de configurar-les. No hi ha cap mena d’intenció en la execució d’aquets treballs, tampoc s’hi observa una tècnica depurada o matussera, o fruit decadent de la fórmula magistral. No hi ha cap mena de lluita, que no sigui la dels propis materials, i absent la mà de l’artista, la del propi accident que ha provocat el resultat.
Magnifiques obres que no esperen ser jutjades, que mai no seran fruit de la cobdícia ni de la especulació del mercat. Existeixen, per que un artista s’hi va fixar, les va enquadrar i a traves de l’objectiu les va guardar intactes en aquest petit joier que és la seva càmera fotogràfica. Immediatament després de ser fotografiades, aquestes imatges, han tornat al seu estat habitual, el de la invisibilitat a l’ull humà comú. Fins que decideixin mostrar-se a un altre artista curiós, a un altre caminant. Però demà ja no seran les mateixes, el temps, el millor dels pintors, aura contribuït també, a la seva evolució.
VEURE L’EXPOSICIÓ a l’INSTAGRAM de JORDI ABELLÓ VILELLA
